Les primeres restes de població són les iberes del Castillico. El castell i la vila són d'origen musulmà, els quals l'anomenaren Al-Sarafa. Fou conquistada per Jaume I i entregad al rei de Castella, en virtut del tractat d'Almizra; el 1281 va retornar al Regne de València. L'infant Sanxo tornà el castell a la Corona el 1319. El 1328 detenia el senyoriu l'almirall Bernat Sarrià. El rei Martí l'Humà va donar-la a Alfons Cornell, el seu primer senyor territorial; després passà als ducs de Gandia. A la seua parròquia, que fou l'única de la Vall que va dependre de la diòcesi de València fins 1535, van pertànyer Zarra, Teresa, Xalans i Cofrents, que se segregaren aqueix any com a rectories de moriscs. Romangué despoblat després de l'expulsió morisca i el 1646 no passava de 85 cases. En 1854 es va declarar una epidèmia de còlera que es va estendre arreu de les comarques properes. En 1864 una sèrie de temporals de pluja causaren greus destrosses en camps i molins. En 1874 durant les guerres carlines la partida de Santes assaltà la vila.
A Jarafuel –topònim oficial—es parla un peculiar castellà de transició farcit de catalanismes i aragonesismes propis de les terres fronterisses. En 2005 s'empadronaren 871 persones. El gentilici és jarafuelino/ina. El PP governa amb majoria absoluta de 6 regidors per 1 del PSPV des de les votades de 2003.
L'única indústria és la manufactura de bastons i forques amb lledoner, que exporten a tot l'Estat i, fins i tot, a l'estranger.
El seu terme compta amb 107,5 km2 que s'escampen pel sector central de la Vall a la ribera esquerra del riu Cantaban, o de la Hoz, que creu el terme de sud a nord i rep les aigües del barranc d'Espaldilla. El relleu és esquerp i accidentat amb altures que superen els 900 m com , per exemple: el Castillico (1067 m), la mola de Juey (1.066 m), la mola del Puntal de la Cruz (961 m), i Majada Hueca (876 m) i Alcola (886 m) al massís del Caroig. Xarafull és rica en aigües, així hi trobem els pous de la Juana, La Cañada i Jabonero i un bon grapat de fonts de què esmentarem, per citar-ne algunes, les del Ral, del Piojo, del Peral, de la Bocina, de la Carrasca, de la Figuera, de la Marfala, etc.
Les restes d'un castell àrab presideixen el poble, de carrers també moros: rosts, torts i estrets que contenen com a edifici més important l'església de santa Caterina, de 1689.
La gastronomia local, de marcat caire castellà i pròpia d'aquestes contrades fredes, ens ofereix plats com el calducho, farinetes de matança i gaspatxos. Els dolços més característics són toñas i grullos.
Planes visitades: Blasonari.net Gremi de Campaners Valencians Guia virtual de la CV Jarafuel.com Plana personal de Paco González Teresa2 Valencia Terra i Mar Wikipedia
Comentaris
Per a fer comentaris cal estar identificat. Indentifica't o registra't.
