Territori i recursos

Amb una extensió de 23.255 Km^{2 el País Valencià ocupa el 4’6% de la superfície de l’Estat espanyol i segons el darrer cens oficial l’any 2001 tenia 4.162.776 habitants, el 10’4% de la població estatal. L’any 2002 el País Valencià va generar el 10’5% del PIB estatal, el 12% de les exportacions espanyoles i el 9’78% del valor afegit brut industrial estatal i el seu estoc de capital, segons l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, representava l’any 2000 el 10,4% del total estatal. I ara que a finals de 2003 el deute públic de la Generalitat valenciana acaba de superar el 10’5% del PIB valencià i la taxa d’atur s’ha situat al 10’5%, s’entén molt bé perquè es diu sovint que el País Valencià és el país del 10%.}

El País Valencià conforma un territori allargassat amb una façana marítima considerable de 450 Km, majoritàriament de costa baixa i arenosa i amb ports naturals escassos. La seva orografia muntanyosa i irregular històricament ha dificultat les comunicacions i l’aprofitament del sòl, i només l’eix litoral ha facilitat la connexió cap al nord, cap a Catalunya i Europa. Així s’explica, entre d’altres raons, que tot i els seculars plans radials d’infraestructures estatals el volum de comerç entre Catalunya i el País Valencià multipliqui per quatre el del País Valencià amb Madrid. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos en minerals, destacant algunes explotacions salines i les pedreres de minerals no metàl·lics, d’ús i tradició històrica en la indústria i la construcció. En recursos hídrics hi ha una demanda d’aigua superior a l’oferta, essent aquest desequilibri especialment greu en les comarques del sud del país, que es resolen de moment amb restriccions i amb l’explotació d’aqüífers subterranis. Els plans d’estalvi i racionalització d’ús, especialment en l’agricultura, i la generalització de plantes dessalinitzadores i de captació d’aigua de pluja es presenten com les solucions de futur.

Pel que fa als recursos humans, la taxa d’activitat del País Valencià (població que vol treballar en relació a la població entre 16 i 65 anys) va assolir l’any 2002 el 56,8%, superior a la mitjana estatal (50,9%) i quasi igual a la mitjana de la UE-15 (57%), per bé que les diferències per gènere són força acusades: la taxa masculina va assolir el 69,8% l’any 2002, tres punts per sobre de la mitjana europea, però la femenina era del 44,8%, quatre punts per sota de la mitjana europea. Pel que fa al capital humà, el nivell educatiu del País Valencià presentava l’any 2001 un èxit educatiu de l’ensenyament primari del 63%, del secundari del 16% i superior del 21%, essent aquests percentatges per a Catalunya del 55%, 19% i 26%, per al País Basc del 45%, 20% i 35% i per al conjunt de l’Estat de 58%, 18% i 25%. Els nivells educatius valencians són, per tant, més baixos que la mitjana estatal, que al seu torn estan mal posicionats en el context de la UE-15 (34%, 44% i 22%) i, encara pitjor, en l’actual UE-25 (30%, 49% i 21%): l’ampliació europea suposa un augment significatiu de la diferència en termes de competència laboral, sobretot en l’ensenyament secundari.

En aquest context, és especialment remarcable la força que presenta el sector industrial al País Valencià: pel seus nivells de productivitat elevats i per tractar-se d’uns sectors més intensius en la creació de valor afegit i de riquesa que l’agricultura, el turisme o la construcció, la presència d’activitat industrial en un territori és un dels elements que més bé exterioritzen la capacitat competitiva d’un país. I malgrat les mancances seculars que presenta el País Valencià pel que fa a recursos naturals, a comunicacions i a manca de complicitat del sector públic espanyol, és molt rellevant el fet que l’any 2003 encara un 21% del PIB valencià fos generat pel sector industrial, i que aquest generés una producció per valor de 36.730 milions € i donés feina a 347.861 persones.

El País Valencià és, com Catalunya, un país de comarques, responent aquestes a unes delimitacions que defineix amb precisió la seva orografia. I un dels fets més interessants de l’estudi de l’economia valenciana es troba en l’elevat nombre de clusters industrials, que es distribueixen d’una manera molt nítida per comarques i, dins d’aquestes, fins i tot per municipis. Un cluster ve conformat per la concentració geogràfica d’empreses d’un mateix sector productiu, que afavoreix la cooperació i la seva especialització productiva. El cluster també comporta l’aparició d’un mercat de mà d’obra local especialitzat i facilita la difusió a nivell local de les millores tecnològiques de les empreses capdavanteres per mitjà dels contactes personals.

Al País Valencià hi ha sectors econòmics amb una presència transversal en moltes comarques, que són ben visibles des del Baix Maestrat fins al Baix Segura: els tarongers, per exemple, s’estan enfilant per les muntanyes amb reg de goteig davant de la pressió del turisme i de la construcció. També el sector serveis és molt present a tot el país i Gandia, per exemple, capital de la Safor, exerceix de capital terciària de les comarques centrals més industrials (Vall d’Albaida, Comtat i Alcoià). Però escampats per tot el territori també s’hi observen clusters industrials ben delimitats en sectors tant diversos com els que presenta el mapa. El País Valencià és un país de clusters per comarques, que són autèntics motors de creixement econòmic i d’equilibri territorial a preservar i a impulsar.

Font: Institut Valencià d’Estadística (www.ive.es)

Font: Institut Valencià d’Estadística (www.ive.es)

Ramon Tremosa i Balcells. Departament de Teoria Econòmica i Càtedra Ramon Trias Fargas d’Economia Catalana Universitat de Barcelona

Ramon Tremosa i Balcells. Departament de Teoria Econòmica i Càtedra Ramon Trias Fargas d’Economia Catalana Universitat de Barcelona

[Article publicat el 2 d'agost de 2.005 a l'AVUI, i el 26 de setembre de 2.005 al diari PARLEM amb el permís del seu autor]

Per a fer comentaris cal estar identificat.
Indentifica't o registra't.

Powered by AkoComment 2.0!