Poblat des de l'Eneolític i l'Edat del Bronze, com ho demostren nombroses troballes escampades pel seu terme. De l'època ibero-romana s'han trobat restes algunes viles. La fundació de l’actual nucli urbà és incerta, uns apunten als romans i d’altres a una alqueria musulmana; d’aqueix període hi ha documentades diverses alqueries en l’actual terme: Alborgí, Benimaclí, Benivaire, Cogullada, Ternils i alguna més que totes plegades acabaren conformant un nucli conegut com Horta de Cent o Horta de Carcaixent. Darrere la seua conquesta per Jaume I a finals de desembre del 1242, va ser repoblada amb lleidatans i tortosins; apareix per primera vegada en el Llibre del Repartiment en 1248; en 1266 es constitueix en parròquia i s’edifica, a l’alqueria de Ternils, l’ermita de sant Roc; en l'època medieval Carcaixent era una alqueria dependent d'Alzira; l'any 1348 la Guerra de la Unió afectà les alqueries, i Carcaixent i Cogullada foren cremades; el 1434 ja posseïa església, que era atesa pel vicari de Ternils: El segle XVI va ser època de gran creixement urbanístic, demogràfic i econòmic mercés al conreu de la morera i el comerç de la seda; en 1521 era lloc d’agermanats i hi hagué força enfrontaments; el 1547 la cúria va decidir que el vicari residís ja a Carcaixent; el 1544 ja existien diversos beneficis en l'església, el 1576 hom segrega d’Alzira i es constitueix en universitat amb plena capacitat de govern i administració la qual cosa comportava l'assignació d'un terme municipal i el repartiment de les càrregues amb el municipi d'Alzira; el 1.577 el municipi va sol·licitar la de cises en el pa, el vi i la carn per a desendeutar-se de les despeses ocasionades per la imposició construcció de l'església, que els va costar més de 10.000 ducats; el 1.589, Felip II l’atorga el títol de vila reial amb dret a vot a les Corts Valencianes, mitjançant costosos donatius a la Corona; en l'últim terç del segle XVI s’hi conreaven al voltant de 24.000 fanecades, i entre un 25 i un 30% dels propietaris estaven considerats com rics i en condicions d'acumular excedents, la qual cosa explica que el veïnatge contribuïra en la despesa que va suposar l'aixecament de la vila; en les Corts valencianes de 1626, l'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 40.000 lliures, i el braç reial va demanar la revisió dels termes i límits amb Algemesí degut als molts processos entaulats des de la segregació d'Alzira; en les de 1.645 va sol·licitar franquícia per a amortitzar 2.000 lliures. El 1.627 ja posseïa un sistema d'insaculació per a l'elecció d'oficials locals. Degut als greus problemes que tingueren els llauradors entre el 1.600 i el 1.650, la vila decidí construir una nova séquia que suplís la insuficiència de la xarxa de séquies i braçals dependents del riu Albaida i el barranc de Barxeta. A l’inici del XVIII Carcaixent és el centre comarcal de la seda; en la guerra de Successió va recolzar al borbó Felip V que, en 1708 i 1738, atorgà dos diplomes pels que fou concedida la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa; en 1781 mossén Monzó i els seus amics Maseres i Bodi plantaren en la Bassa Reial el primer camp de taronges que fou la base la transformació moderna de la localitat. A principis del segle XIX existien en la vila quatre molins de farina i arròs i 204 torns de filar seda; el 1813 i en el context de la guerra del Francés tingué lloc al terme un important enfrontament contra les tropes franceses que donà lloc a la llegenda de "la Marqueseta"; Mª. Antònia Talens Mezquita, a partir del 1848 comença l'exportació de taronges cap a França i des del 1863 cap a Gran Bretanya; el 12 d’agost de 1861 va crear-se la companyia Tranway Carcagente a Gandia que s’encarregava de la construcció i explotació del primer ferrocarril de via estreta de la península, després de tres anys d’obres el 8 de febrer de 1864 s’inaugurava el tramvia-ferrocarril amb tracció animal que s’encarregava d’unir dues comarques tan pròsperes com La Safor i La Ribera; el 1.911 i, durant un avalot que va tenir lloc a la vila a causa de la guerra d’Àfrica, l'ajuntament fou assaltat i cremat part del seu mobiliari; el 1916 obtingué el títol de ciutat.

Tradicionalment gran part de la població ha viscut disseminada pel terme i a hortes d’ara hi ha tres nuclis que concentren els 21.051 carcaixentins que s’hi empadronaren en 2003: Barraca d’Aigües Vives, Cogullada i Carcaixent. Un 81,80% dels habitants parlen valencià, segons cens de 2.001. Les eleccions municipals de 2003 donaren 13 regidors i la batlia al PP; el BLOC tragué 3 regidors, La Rosa, 2; el PSPV, 1 i AV, 1.

Des del segle XIX el monocultiu de la taronja és la base de la pròspera economia local. L’escassa indústria es dedica a la transformació dels cítrics i quelcom de tèxtil i mobiliari.

El terme, de 59,4 km2, és totalment pla i està voltat pel Xúquer,vall d’Aigües Vives i les muntanyes del Convent; regat pels rius Magre, Verd i Barxeta i la Reial Séquia de Carcaixent.

Al llarg de la ciutat hi ha un munt de cases modernistes aixecades per burgesia agrícola del segle passat; també cal destacar el conjunt, també modernista, format pel parc Navarro Daràs i el Passeig-