Amb la clausura el passat dia 10 de Desembre ( tot i que encara l'endemà van poder veure's un parell de maratons amb el més destacat dels 9 dies anteriors ) del Festival de Cinema de Catalunya-Sitges 04, es va donar per finalitzada la temporada de Festivals Internacionals de Cinema en el nostre país i pràcticament en tot Europa fins al pròxim mes de Febrer, ja en el nou any, que tornarà a començar una nova temporada de festivals amb el mundialment conegut com "La Berlinale", el Festival de Cinema Internacional de Berlín.
Aprofitant l'eslògan creat per al Festival per la molt creativa i simpàtica agència de publicitat Vitruvio Leo Burnett ( amb la seua 4a col·laboració consecutiva ) i que servix per a titular el nostre article sobre la XXXVII edició d'este el nostre festival de cinema favorit, ací va la nostra crònica sobre els films més interessants de la nova temporada Fantàstica així com totes "eixes altres coses difícils d'explicar" en un Festival de Cinema que seguix en els últims anys immers en una espècie de transició que s'està enquistant incomprensiblement.
Perquè després del seu 2n any consecutiu realitzant-se en el mes de Desembre, en una decisió basada principalment en els motius econòmics d'una multinacional, pareix que ja s'anuncia per a la pròxima edició la tornada a les dates de sempre ( principis del mes d'Octubre ) d'on mai no hauria d'haver-se mogut però sense haver arribat a oficialitzar-se durant el propi festival per un equip directiu que tampoc pareix clar que vaja a continuar. Ja vam dir en el seu dia que una preciosa ciutat com Sitges no hauria d'albergar un Festival de Cine en unes dates tan nefastes i que per "eixes altres coses difícils d'explicar" quelcom que va nàixer fa 37 anys per a potenciar una ciutat i fer prosperar a les seues gents era ara un titella més del poder econòmic d'un gran holding; i eixes dates nefastes no són només pel fred i escàs sol que quasi sempre es donaria ( que també i que perjudica sobretot als xicotets negocis de la ciutat així com a la presència d'estreles cinematogràfiques que sempre preferixen eixes coses tan pròximes, tan fàcils d'explicar i que els acosten a tots els humans com són el sol junt amb el mar i el bon oratge ) sinó per estar col·locat al final de la temporada festivalera amb tot el que això comporta de perduda d'estrenes ja presents en els nombrosos festivals anteriors així com el poc destacats que solen ser les primícies que reserven la seua estrena per al Nadal, i que omplin eixos dies les sales de cine de "roses" i infantil majoritàriament.
Començant per la secció oficial Fantàstic a competició la justament guanyadora amb el premi a la millor pel·lícula del Jurat i el premi de la crítica José Luis Guarner, "Old Boy" del coreà Park Chan-Wook ( estrena prevista per al 21-Gener ), ve a demostrar que el nivell de films tant a concurs com en les innumerables seccions paral·leles ha sigut més prompte de baixa qualitat demostrant que l'any cinematogràfic que ara acaba no ha sigut tot el bo que tot amant del sèptim art haguera desitjat i que personalment hem pogut corroborar en els festivals de Sant Sebastià, Peníscola o València ( amb doblet Mostra-Cinema Júpiter ), així com en este últim de Sitges.
Esta "Old Boy" a pesar de no ser una obra del tot redona, sobretot per un guió excessivament superficial ( el prota està 15 anys segrestat sense saber perquè ), conté importants troballes visuals com el pla-seqüència de la batalla del martell o alguns moments del final del film que servixen per a guardar en la memòria com del millor d'un Festival que al contrari que en els últims anys no ens ha descobert ni un només d'eixos treballs que perduraran a través del temps com a cine imperible, casos com "Memento", "L'Illa" o "Irreversible", o ja dins del cine més de gènere els de "Kill Bill", "El Viaje de Chihiro" o "Ichi The Killer". També destacava d'"Old Boy" en gran manera la seua excel·lent banda sonora que bé haguera merescut algun reconeixement del Jurat.
No obstant, per "eixes altres coses difícils d'explicar" els jurats de la secció oficial Noves Visions i de l'Associació de Crítics i Escriptors Cinematografics de Catalunya ( respecte de la secció oficial Fantàstic ) han destacat en les seues conclusions del palmarés l'alta qualitat de la programació en general quan la majoria d'assidus al festival, entre els que ens trobem, estàvem tots d'acord a qualificar este Sitges-04 com el pitjor de l'era 2000.
Seguint amb el palmarés de la part Fantàstic prou encert van tindre els premis a la millor interpretació masculina que va recaure en Christian Bele per "El Maquinista" de Brad Anderson ( ja estrenada el passat dia 17-Desembre i de sorprenent producció espanyola ), una claustrofóbica cinta de terror psicològic en un any amb escassetat de títols d'este gènere; el de millor fotografia també per a "El Maquinista", obra de Xavi Giménez ( únic premi que merescudament es va quedar en casa ) i el de millor curtmetratge per al sorprenent "The Tin Steps" de l'irlandés Brendan Muldowney. Quant als despropòsits d'un jurat que pareixia eternament agraït per eixos 10 dies de festa amb "tot pagat" i per "eixes altres coses difícils d'explicar" van rebre increïbles recompenses: la producció espanyola "The Birthday" d'Eugenio Mira ( a la millor direcció artística), un monstre infumable amb repartiment internacional vingut a menys i que conté un dels pitjors clímax finals que recordem en molt de temps; la pel·lícula conjunta "Three....Extremes" de Takashi Miike, Fruit Chan i Park Chan-Wook ( al millor maquillatge ), de la que no recordem gens especial ni tan sols en el maquillatge; la japonesa "Hisse" del propi Miike ( als millors efectes especials), i que demostra que rodar molt no significa rodar millor; i la també espanyola "El Habitante Incierto" de Guillem Morales ( a la millor actriu per a Mónica López ), i que si bé compté vestigis del bon quefer de l'excel·lent curtmetratgista que va ser el seu director, no deixa de ser un producte oblidable amb una recompensa excessiva si es té en compte que competien per eixe premi dones de pala i foguejada com Nicole Kidman per "Birth" o Sara Michelle Gellar ( la "caçavampirs" Buffy ) per "El Grito"( estrena el 21-Gener ) un, una vegada més, innecessari remake de Hollywood del film oriental "La Maldición".
Quant a altres premis que no vam poder veure per "eixes altres coses difícils d'explicar" es van emportar el premi al millor guió, millor banda sonora original, i el Melies D'Argent a la millor producció europea la britànica "Code 46" de Michael Winterbottom ( al presentar-se només per a la premsa tipus A, la de més categoria ), el premi del públic i una menció especial del Jurat la japonesa "Howl's Moving Castle" d'Hayao Miyazaki ( al ser la pel·lícula menys projectada del festival perquè només es va passar incomprensiblement el dia de la inauguració ); i el premi al millor director a l'hongkonesa "Breaking News" de Johnnie To ( també reservada només als crítics cinematogràfics de més "caché" ).
Fora ja del palmarés també van defraudar, encara que menys que algunes premiades, "Primer" de Shane Carruth, incomprensible premi al millor director en Sundance i que després d'un començament prou gratificant es perd en les seues pròpies limitacions ( és una pel·lícula de viatges en el temps feta amb un pressupost de 6.000 dòlars, el mateix que per exemple es va utilitzar a Espanya per a "La Fiesta" però amb una història de totes totes menys ambiciosa ); "The Final Cut. La Memoria de los Muertos" d'Omar Naim ( estrena el 28-Gener ), una entretinguda història futurista sense efectes especials amb un creïble Robin Williams però amb un guió resolt amb excessiva fredor; "Les Revenants" del francés Robin Campillo, la història dels quals podria donar molt més de si del que ací es dóna; i el tancament de la trilogia sobre assassins en sèrie "The Hillside Stranger" de Chuck Parello que, igual que els seus precedents "Ed Gein" i "Ted Bundy", es podria catalogar de correcta però que no aporta res de nou al gènere.
En l'altra secció competitiva "Noves Visions" la guanyadora va ser la japonesa "Vital" de l'assidu al festival Shinya Tsukamoto, una només correcta aproximació al món de les autòpsies i que ens va fer enyorar el magnífic curtmetratge català "Aftermath" de Natxo Cerdá. En este calaix de sastre que és "Noves Visions" van destacar sobre les altres "Stratosphere Girl" de M. X. Oberg, amb una de les presències femenines ( incloent eixa veu en off ) més interessants de l'últim decenni a Europa; i "Rhinoceros Eyes" d'Aaron Wooley, amb algunes imatges verdaderament pertorbadores. Sobre esta secció de recent creació ( va començar en Sitges-03 ), afegir que pareix ja convertida en la mera projecció de pel·lícules de difícil accés a sales convencionals de cine sense que per a això tinguen a veure amb el cinema fantàstic en general o suposen una verdadera revolució narratiu-estilística com puga suposar el seu pedant títol.
Però el millor del Festival per "eixes altres coses difícils d'explicar" va arribar de la mà de les innombrables sessions especials: la premiere europea de "Finding Neverland. En el País de Nunca Jamás" del nord-americà Marc Forster, una sensible i preciosa recreació de la vida de l'escriptor de Peter Pan interpretat magistralment, com sempre, per Johnny Deep; la triomfadora en la Setmana de Cinema Fantàstic de Sant Sebastià "Saw" del també nord-americà James Wan, un molt entretingut film d'horror en la línia de "Seven", però molt més sagnant i arriscat ( i que pel canvi de dates de Sitges va poder emportar-se a Donosti l'equip de Rebordinos ); i els 3 curtmetratges de Douglas Buck units davall el títol de "Family Portraits: A Trilogy of Amèrica", que ens feien enyorar els vells temps del Festival.
I la major decepció del festival va arribar per "eixes altres coses difícils d'explicar" amb un film inclòs en una altra secció diferent ( la ja veterana "Seven Chances" i que consistix en 7 obres triades per prestigiosos crítics de cine ) i que arribava avalat pel premi al millor director de l'últim Festival de Berlín, la coreana "La Samaritana" de Kim Ki-Duk que a pesar de ser d'un dels nostres directors de cinema favorits pecava d'estar realitzada amb deixadesa i desdeny com una mostra clara de demostrar a tot el món els problemes de producció derivats del tractar una història sobre el tema tabú de la prostitució infantil.
Finalment, trist i descoratjador el que s'esta fent estos últims anys amb el cinema d'animació per "eixes altres coses difícils d'explicar" perquè al fet que des del passat any i a causa de la climatologia del mes de Desembre se suprimira la secció "Anima't a la Fresca" per evidents raons, s'ha sumat en esta edició una pobre i escasa representació de 4 films, una sèrie i diversos curtmetratges en la secció "Animat" que amb tot no era el pitjor d'ella si tenim en compte que quasi tots els films s'havien col·locat per a projectar a partir de la una de la matinada amb el que només el col·locat al migdia amb els honors de la secció oficial "Steamboy", del realitzador d'Akira, Katsuhiro Otomo ho vam poder disfrutar ( que eixe va ser el cas per al sentit de la vista, però que també vam haver de suportar en el cas del sentit de l'oïda, i és que no aconseguim connectar amb la majoria d'històries basades en mangues ).
El pitjor és que açò unit que els millors 3 treballs d'animació ( al ja mencionat de Miyazaki, cal unir la 2a part de "Ghost in the Shell" de Mamoru Oshii i la pel·li de titelles "Strings" d'Anders Ronnov-Klarlung, tots ells mencionats per algun jurat ) es van portar a la Secció Oficial Fantastic, ens fa témer que hàgem pogut presenciar la mort d'un bonic cadàver anomenat Animat ( D.E.P. ).
En resum, un any de transició ( i ja van........) amb una destacada reducció de pressupost ( quelcom haurà de veure la gala dels premis europeus celebrada a Barcelona just a l'acabar el festival ), un sorprenent ( per a la direcció del festival ) augment d'espectadors d'un 16% que clarament es va concentrar en el pont dels primers dies que va tindre mitja Espanya i que unit a l'extremat fred que feia en els carrers portava a tota la ciutat a les sales de cinema, un nivell mig-baix en les pel·lícules a concurs ( que no atribuïm als seus programadors ), una incomprensible absència de retrospectives i cicles dedicats a autors clàssics o recents ( amb l'excepció d'algun film maleït en la secció "Europa Imaginària" que seguirà present dos edicions més, o algun que altre homenatge a hores intempestives a gent com Paul Naschy i l'entranyable mostre "Godzilla" o a l'inrevés ), i "ALGUNES ALTRES COSES DIFÍCILS D'EXPLICAR".
Ricardo Pérez i Pabloco Sánchez
(30-12-04)
