Fou un llogaret musulmà pertanyent a la jurisdicció del castell de Bairén ; després de la conquesta fou donada a Sanxo Ximenis; en 1535 passa a pertànyer al ducat de Gandia, aqueix any obté independència eclesiàstica; en el segle xvii va ser adquirit per la família Borja ; tingué com a annexes Tamarit i Daimús, separada el 1902.

Durant el passat segle l'emigració cap a Gandia, València i França delma importantment la població però des de finals de segle, al redós del turisme, ha tornat a augmentar i en 2004 se situava en 1.675 veïns, de gentilici milamarins. El PSPV governa l'ajuntament amb majoria absoluta, 7 regidors en les municipals de 2003 en què BLOC i PP n'obtingueren un cadascú.

Tradicionalment s'ha dedicat al conreu de la canya de sucre i al seu treball en el trapig, a hores d'ara, però, l'activitat principal se centra en el sector serveis encara que l'agricultura suposa el 34´8% de l'activitat econòmica i la indústria l'11´8%.

Els 2,6 km 2 de terme municipal s'assenten al bell pla de La Safor amb un paisatge dominat pel taronger i una urbanitzada platja de més d'un km de llargària.

El nucli primitiu de traçat irregular ocupa les places de l'Església, del Trapig i Raconet i els carrers Major i Abadia i l'únic monument ressenyable és l'església de sant Andreu, apòstol, bastida en el segle XVIII, en estil barroc, sobre la primitiva de 1535.

A banda dels arrossos en qualsevol de les seues presentacions i el peix el plat típic de Miramar és la “bossa de polp“, elaborat amb polp, arròs, creïlla, penca i carlota.

Paco González i Ramírez

Planes visitades:
Ajuntament de Miramar
Gremi de Campaners Valencians
Guia Turistica Valencia
Mancomunitat de municipis de La Safor
Plana personal de Paco González
Web oficial de Turismo de la Comunidad Valenciana