Diari Parlem

Molts encara recordem plens de nostàlgia aquells vells cines de barriada on acudíem, almenys una vegada per setmana, per a il·lusionar-nos amb aquells personatges que ens enlluernaven amb les seues gestes. Les pel·lícules de l'Oest amb les seues lluites entre blancs i indis, les de gansters- encara no sabíem que allò era cine negre-, aquelles on els americans sempre els apallissaven la badana als japonesos i alemanys entre els aplaudiments de la xicalla, i els musicals americans amb aquell món d'oripell tan bell i llunyà, foren l'aliment visual dels anys de la nostra infància. Acudíem al cine amb el bocata de truita i aquelles velles botelles de gasosa amb tap de porcellana que convenientment agitades servien per a remullar els veïns de butaca. No hi havia televisió i molt menys vídeo, i per pocs diners podíem veure fins a tres pel·lícules.

Després vam créixer i vam començar a enamorar-nos, i a falta de pis o de “sis-cents” els vells cines de barri foren testimonis muts i foscos dels nostres primers passos amorosos. Molta gent de la meua generació va aprendre a besar en l'última fila de qualsevol pati de butaques d'algun cine de barriada. Calia veure les parelles eixir del cine, sufocades, els cabells revolts i els ulls ardents, però és que encara els “grisos” et multaven per escàndol públic si t'agafaven besant una mossa al mig del carrer i a plena llum del sol.

Per això vam sentir pena quan, amb la invasió de la televisió i el vídeo, nostres vells cines de barriada van començar a desaparéixer, inclús més d'un va canviar les pel·lícules per les boles i els cartons de bingo. Era com si a poc a poc se'ns foren morint els vells amics, com si un poc nostre desapareguera després del tancament de qualsevol vell cinematògraf. Tot açò m'ha vingut a la memòria al llegir la notícia que el vell Capitol serà convertit en un edifici d'oficines. Des que en 1996 van projectar l'última pel·lícula cada vegada que passava prop del carrer Ribera m'acostava a visitar el vell cine de “estrena” on tantes pel·lícules vaig vore al llarg dels anys. A poc a poc el temps i la desídia anaven envellint aquella vella fatxada racionalista per on van passar tots els ídols de la meua infància. Ara, definitivament, ja no tornaré a veure cap pel·lícula en la vella pantalla del Capitol, una vegada més les nostres autoritats municipals deixen que desaparega un edifici singular de la ciutat. En este cas, no acudirà el picot destructor però sí que s'elevaran dos alçàries més de les que actualment té, prostituint totalment la idea i els plans de Joaquín Rieta l'arquitecte que va dissenyar l'edifici en 1930.

Abans anar al cine era tot un ritual. Ara els cines s'allunyen de la ciutat, refugiant-se, en la majoria de casos, en els centres comercials de la perifèria. Ja ni tan sols hi ha bars en els cines- en el descans visite el nostre ambigú, deia la publicitat- on prendre un bon rebentat mentres fem temps perquè comence la pel·lícula. En deu anys la ciutat de València ha vist com, a poc a poc, anaven desapareixent les sales de cine més emblemàtiques. Eslava, Serrano, Artis, Tyris, els cines Martí, Suís, Goya, Avinguda, Paz, Oest, Aula 7, un muntó de sales que, també, servien per a donar vida nocturna al centre de la ciutat. Hui ja tot això és història, una història que evocarem veient les velles pel·lícules en la xicoteta pantalla des del sofà de la saleta i amb un whisky en la mà. Però ja res no serà igual.

Rafa Esteve-Casanova

(7-04-05)