SALVADOR CARDÚS, SOCIÒLEG I PERIODISTA
(3714 paraules totals d'aquest text)
(1081 Llegides)
ENTREVISTA A SALVADOR CARDÚS PERIODISTA I SOCIÒLEG
"ELS VALORS NO ES PREDIQUEN NI S'INCULQUEN SINÓ QUE S'HAN DE VIURE COM UN ESTIL DE VIDA, COM UNA MANERA DE FER"
Salvador Cardús
(Terrassa, 1954), periodista i sociòleg, treballa actualment com a Professor Titular de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Cardús, es pot considerar la persona idònia per parlar de qualsevol tema, i això és el que hem intentat. Religió, cultura, mitjans de comunicació, fenòmens nacionals, educació ... aquests són alguns dels temes que hem tractat en aquesta entrevista que hem realitzat amb motiu de la publicació de la seua darrera obra Ben Educats. Cardús, però, ja du a la seua esquena més d’una desena d’obres publicades, des de Política de paper. Premsa i poder a Catalunya (1981-1992) o Algú sap cap on anem?, fins les més recents com El desconcert de l’educació i Estalvi, ciutat i progrés. Altre dels camps que domina és el periodístic, així podem destacar la seua tasca com a creador i director de la revista Crònica d’Ensenyament (1987-88) i també el lloc de subdirector que va ocupar al diari Avui (1989-91). Ha col·laborat, i ho segueix fent, en periòdics com El 9 Punt, La Vanguardia, Deia i l’Avui. A continuació us presentem l’entrevista que han realitzat els nostres lectors.
- Enhorabona pel seu llibre, “Ben educats”. Ja era hora que des d’una òptica no conservadora es reivindicaren les bones maneres, l’educació, l’urbanitat, d’una manera activa. Tot i que fa poc temps que ha eixit, com l’han rebut els cercles progressistes? Ho ha pogut palpar ja?
De moment, no hi ha hagut cap crítica de les que serien previsibles des del pseudoprogresisme educatiu que està encallat ideològicament en els anys seixanta. La veritat és que l’espero, i reconec que hi ha alguns punts febles per on poden “atacar”. Però no els els diré jo mateix, oi?
- Fa uns dies en una de les presentacions del seu nou llibre va qualificar al President del FC Barcelona, Joan Laporta, com a “model de bona educació”. Ens podria dir algun exemple de “model de bona educació” valencià? Perquè?
Estic segur que hi ha models de bona educació al País Valencià, encara que no sigui fàcil trobar-los en la vida pública política o esportiva. Fins fa quatre dies, l’anterior president del FC Barcelona, també era un model de molt mala educació! Però en el cas valencià, estic segur que el problema és meu per no conèixer prou bé tot el país.
- Hi ha polítics amb “bona educació”?
Sí, i tant. Potser no sempre i en tot moment. Però, generalment, en són. Penso, sobretot, en els que conec més, com el president Pujol o l’anterior president del Parlament, Joan Rigol. I espero que ho seran els que ara han entrat al govern, tot i que és coneguda la impuntualitat del president Maragall. Però ara no parlem de “bons polítics”, sinó del respecte de les formes que facin possible la convivència. I aquí, hauríem de dir que un polític mal educat és el que fa una política que dificulta la convivència, cosa que assenyalaria molt especialment gent com Aznar i companyia. En general, tampoc no em sembla un model de conducta ben educada la dels parlamentaris espanyols, que sovint es comporten de manera incívica amb els adversaris polítics a la mateixa Cambra.
- Què hem de fer per a estar “Ben educats”?
És, fonamentalment, qüestió de tenir en compte els nostres conciutadans i de respectar la seva presència, especialment quan hem de compartir espais comuns. Cal adonar-se de la importància que, diguem el que diguem, tenen les formes en la comunicació interpersonal i en l’expressió de bons sentiments.
- Per què ens recomanaria que llegim el seu darrer llibre?
Perquè proposa una manera diferent de pensar la bona educació, d’una manera gens retòrica, al marge dels discursos sobre valors, que considero terriblement confusionaris i inútils. Crec que és raonable que ens preocupi la convivència, però és important saber plantejar bé el problema per tal que, efectivament, tingui solució. I això és el que ofereixo en el meu llibre, escrit, d’altra banda, en un estil molt directe per tal que tots ens entenguem.
- En “El desconcert de l’educació” tot pareixia ser de sentit comú, de calaix... I, tot i que trobe que té un gran mèrit saber verbalitzar el “sentit comú”, no pensa que el problema de tot plegat (de l’educació) és, en definitiva, que tot ho fem massa complicat, artificialment complicat?
Ben d’acord. I si em dius que no anava gaire més enllà d’aplicar aquest sentit comú, no només no em molesta, sinó que ho considero un elogi. En educació, efectivament, hi ha un excés de retòrica, que ha portat a una gran confusió. Posar les coses en el seu lloc, em sembla una feina ingent i fonamental, a la que jo només puc contribuir modestament.
- La TV3 podria ser ara mateix l’única televisió de l’Estat que no fa allò que anomenem “telefem”; fins i tot, hi abunden els programes formatius. Tenint en compte que la televisió s’ha convertit en un element important en l’evolució de la societat. Pensa que en un futur més o menys llunyà, aquesta diferent oferta televisiva ajudarà a fer una societat catalana diferent, més avançada, més culta?
No sóc tan optimista. De la mateixa manera que considero que la televisió no és la culpable de tots els mals que li atribuïm, tampoc confio en que sigui la garantia de cap millora. Diria que la televisió simplement expressa la manera de ser de la societat que la fa. Si TV3 és diferent, és perquè hi ha una bona part de la societat catalana –una massa crítica suficient- que és diferent. La idea, doncs, és que si la societat catalana segueix sent més avançada i culta, seguirà tenint una oferta televisiva més culta, al costat –inevitablement- del telefem que també és consumit de manera massiva –i lamentablement- pels catalans.
- Un dels programes més vist a les televisions són els partits de futbol, no creu que aquests són un espectacle amb gran falta de civisme?
Sí. S’ha degradat un espectacle que era familiar, de diumenge a la tarda. La necessitat de dramatitzar la rivalitat, d’exagerar la competitivitat per raons comercials, ha espatllat les formes. M’agrada, per aquesta raó, el nou estil de la directiva blaugrana, perquè volen fer del Barça un model de bona educació. A veure si se’n surten millor que de fer gols!
- Com creu que està influint la rivalitat del futbol en la societat?
La rivalitat esportiva és un mecanisme que permet derivar altres rivalitats –agressivitats, frustracions, impotències...- a un espai simbòlic. En un cert sentit, més val que aquestes agressivitats es desplacin cap aquest terreny simbòlic que no pas que es mostrin directament al carrer. Ara bé, el problema arriba quan el futbol mateix, en crea de noves d’agressivitats i frustracions que llavors surten de l’espectacle i acaben amb violència a les grades o al carrer. Els directius i els mitjans de comunicació, però, hi tenen una gran responsabilitat.
- Molts dels que vivim al País Valencià, no ens vam perdre en el seu moment l’emissió del programa “Ciutadans”, del qual crec que vosté va ser guionista. Felicitats per la seua tasca. Té previst fer o participar en algun altre programa per a TV?
Efectivament, Ciutadans va ser la meva primera experiència a televisió, com a assessor i guionista. Jo també en tinc un gran record. Va ser un treball fet de manera molt artesana, amb temps i reflexió, cosa que no sol ser habitual a la televisió. Després vaig col·laborar amb el mateix equip a Les coses com són, i més tard, Vides Privades. Però cada vegada les coses es feien més acceleradament, i el meu paper era més irrellevant. De moment, l’únic que tinc entre mans és una recerca que vol ser una història de la immigració al segle XX, de la que n’estem preparant, també, una sèrie televisiva. Però falta que interessi algú i la vulgui produir.
- Un lector del nostre diari afirmava que veia la TV3 i sols apareixien “catalans il·lustrats: persones educades i amb una bona capacitat d’argumentació”. I per a ell, que havia viscut durant un any a Barcelona i l’Hospitalet “a Catalunya n’hi ha de tot, també persones grolleres i simples” La seua pregunta deia així: Es tracta d’una política premeditada de la cadena? Si és així, quin és el motiu?
Un mitjà de comunicació no ha de reflectir “tot” el que hi ha al carrer. Si volem veure el carrer, només cal anar-hi. Per això, tampoc em sembla que un mitjà de comunicació hagi de parlar “com es parla al carrer”, entre d’altres coses perquè a part de parlar malament, TV3 hauria de parlar espanyol a carretades. Un mitjà dóna veu a allò que considera interessant. Així, si hi ha un debat, és lògic que s’hi convidi gent amb una bona capacitat argumentativa i comunicativa. Si no, el mateix espectador, canviaria de canal. Pel meu gust, TV3 encara dóna massa cabuda a la grolleria i a un parlar poc acurat, donat el caràcter públic que té i, per tant, de model social.
- Per què pensa que els altres canals no ho fan o, directament, fan el contrari, com Canal 9 que sempre trau a antena els personatges més estrambòtics?
Hi ha dues maneres de tenir audiència: la via fàcil del telefem, que exaspera els sentiments més baixos que tots tenim, o una via més complicada que consisteix a fer televisió de més qualitat, però fent-la prou ben feta com per captivar l’audiència i interessar-la en qüestions d’una certa importància social. No es pot perdre mai de vista que la televisió és un mitjà de masses, i no se’n pot fer per només quatre gats. Però TV3 –i no cal dir-ho, la BBC i altres- ha demostrat que es pot fer bona televisió i interessar el públic. Però és més difícil i demana més intel·ligència, temps i, a vegades, recursos.
- El periodista espanyol Juan Luís Cebrián, va afirmar l'altre dia que el telefem “és més nociu que el terrorisme”. Comparteix esta opinió?
És una exageració que es pot entendre en un sentit general: el telefem té una incidència gran i constant en una part important de la població i és ideològicament, educativament, socialment, i en general per a la convivència, molt nociva. Més nociva que el terrorisme, que té un abast dramàtic, però molt limitat i, en qualsevol cas, amb una recepció social negativa. El pitjor, però, és que el PP hagi fet del “terrorisme” un espectacle de telefem, sumat una cosa a l’altra.
- Als diaris, cada cop menys, es pot notar el periodisme d’investigació, ningú no respecta els espais d’informació (tot és opinió), els amos dels diaris són empreses (les mateixes, dos o tres) que, a més, no tenen res a vore amb el periodisme... Vostè, com a periodista, comparteix el meu desfici?
Sí. Completament. Em preocupa la concentració empresarial, la conversió de les empreses de premsa en grans indústries multimèdia que converteixen els diaris en aparells de propaganda dels seus productes. I lamento la manca de periodisme d’investigació de veritat, així com aquesta manera d’informar que et quedes a mitges, sense poder anar a fons de la notícia i, per tant, sense entendre-la.
- Creu necessària la creació d’un espècie de “Consell Regulador del periodisme escrit”? No parle de censura, parle d’una institució que vetllara per què es complira el codi deontològic del periodista.
De fet, jo tinc l’honor de formar part del Consell de la Informació de Catalunya del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que té aquestes funcions ordenadores i que vetlla per l’aplicació del codi deontològic del que el mateix col·legi es va dotar. Us convido a veure la feina que fa –limitada per la manca total de pressupost, ja que la feina la fem de manera altruista- a www.infocic.org
. Us interessarà veure el casos que tractem i com es resolen.
- Imagine’s: any 2003, un xiquet o una xiqueta d’uns 10 anys que viu en un medi urbà (València o la seua àrea metropolitana, per exemple) i que els seus dos pares treballen (classe mitjana). Què incidirà més en la seua educació? La televisió? La família? El col·legi? Els amics? Em podria classificar estos elements per ordre d’importància?
Tot depèn del temps que dediqui a cada un d’aquests àmbits i dels sentiments que hi hagi implicats. La família és la que té més possibilitats d’influir... si vol. És a dir, si hi ha temps de convivència familiar i si són capaços de crear un clima afectiu positiu. L’escola és també molt rellevant. La televisió s’ha d’entendre que només és important perquè omple les deficiències familiars i escolars. Ho pot arribar a ser molt, d’important, si l’escola no fa bé el seu paper, i sobretot si la família és absent en la vida del xiquet o la xiqueta. Els amics són també molt importants, més que no pas la televisió, des del meu punt de vista, sobretot si sabem educar l’amistat en un sentit sòlid i positiu.
- Un lector ens parlava així des de la seua posició com a pare de família: “hi ha una cosa que no m’agrada especialment de l’actual model educatiu. Es confón aprenentatge amb joc, hi ha una mena d’obsessió per fer de l’ensenyament un joc. I adquirir coneixements és dur, cal esforçar-se, habituar-s’hi, de fet, la vida és dura. No ho troba contradictori tot plegat? Què en pensa?”
En els meus llibres he criticat la idea de recolzar l’activitat educativa en la “motivació” i d’oblidar el paper important de l’educació de la voluntat, que només s’endureix a través de la capacitat de superar dificultats. És recomanable el llibre de José Antonio Marina “El misterio de la voluntad perdida”.
- És necessari una escola ideologitzada, front una societat preocupada pels continguts materials, mercantilitzada? No caldria un ensenyament que prioritzara valors com la solidaritat, la sostenibilitat, etc. de manera militant?
Jo desconfio de la capacitat ideologitzadora de l’escola, i a més no m’agrada imaginar una educació que s’acosti a l’adoctrinament. I menys, en una societat plural com l’actual. Els “valors” no es prediquen ni “s’inculquen” sinó que s’han de viure com un estil de vida, com una manera de fer. I aquest és l’espai i la responsabiltat de la família. A l’escola, prefereixo que els diversos professors, amb la seva manera de fer, transmetin diverses maneres d’entendre el món i que, en tot cas, sigui un espai on s’aprengui a reflexionar racionalment sobre els diversos punts de vista. Però, insisteixo, no crec en una escola “militant”.
- Una lectora ens contava com abans a l’institut ella valorava més “al professor col·lega i amable, que no pas a l’autoritari” Ara que és professora (39 anys) veu com els seus alumnes respecten més al professor autoritari i dur, “aquell que no facilita el diàleg, el consens” Què ha passat? Per què aquest canvi?
Jo diria que valoràvem el professor que no era autoritari i que es mostrava dialogant, però això es feia en un marc d’autoritat clara i transparent, perquè la institució mateixa era respectada. Ara, el col·leguisme no funciona perquè no hi ha un marc general de respecte i autoritat que funcioni i en el qual es moderi aquesta bona relació. En canvi, un cert autoritarisme, no sé si funciona, però certament estalvia problemes. En qualsevol cas, caldria distingir bé entre autoritat –necessària- i autoritarisme –negatiu i prescindible-.
- Com es pot revertir aquesta situació?
Exercint l’autoritat del docent i de la mateixa institució escolar amb claredat, rigor i desacomplexadament. I cal evitar el col·leguisme i trobar un esperit de diàleg i proximitat que no desdibuixi el lloc que correspon a cadascú. Caldria, també, revisar els mecanismes de comunicació, en un sentit profund, tal com suggereixo a Ben educats.
- Quins instruments veritablement efectius podem aplicar els professors a l’aula per a evitar la violència?
No ho sé. Però un marc d’autoritat transparent, l’entrenament en l’obediència com a virtut necessària per a qualsevol aprenetatge, un clima afectiu positiu i respectuós, hi pot ajudar. Però això, ja ho sé, no deixen de ser paraules...
- Tenint present la situació actual de l'educació musical en les aules dels instituts, i també la situació futura que s'esdevindrà en cas de l'aprovació del projecte de decret de la LOCE, quines creu que poden ser les conseqüències per a la formació cultural dels nens i nenes, nois i noies del nostre país?
A més de ser un bon aficionat a la música –he cantat molts anys a corals diverses, quan era jove al Registre 23 i tots els meus fills la practiquen com a professionals o aficionats- sempre m’ha semblat que era un instrument educatiu de primer ordre. Primer, per l’educació de la sensibilitat artística, però sobretot perquè, junt amb l’esport, és un instrument d’entrenament de la voluntat individual i del treball d’equip. La situació actual i la previsible en el futur és negativa des d’aquest punt de vista. Si jo “manés”, la música passaria a ser un de les més grans prioritats escolars.
- Considera que es pot estar vulnerant un dret fonamental, com és el dret a una educació integral dels ciutadans del nostre país?
L’objectiu –l’educació integral- és tan immens, que només deixaria d’estar vulnerat en una societat ideal. L’educació integral serà sempre una utopia a la qual en hem d’acostar.
- Segur que ha sentit parlar de la Renda Bàsica
. Creu que la seua instauració ajudaria a solucionar o, al menys a corregir, alguns desajustos de la nostra societat?
I tant! Probablement, hi ha alguns aspectes tècnics que també assenyalen possibles disfuncions en la seva aplicació, que em caldria estudiar més a fons.
- Ara parlem de política. Després de signar el tripartit, Carod-Rovira ha declarat que Esquerra vol donar una oportunitat al PSOE per a que demostre que és capaç de transformar Espanya en un Estat plurinacional. Abans CiU i ara ERC pensant que Espanya té solució? No ho troba una pèrdua de temps i d’energies?
Jo sí que trobo que és una pèrdua de temps. No hi confio, i sembla mentida que tothom torni a topar amb la mateixa pedra, i no de fa poc, sinó de fa més de cent anys. Però els polítics fan de la necessitat, virtut.
- En alguna ocasió ha dit que l’havia decebut l’actitud d’ERC pactant amb PSC i IC, per què no havia lluitat de manera suficient per a aconseguir el govern de concentració que preconitzava (CiU+PSC+ERC). Com pensa que respondrà l’electorat nacionalista català d’ací tres mesos, a les eleccions espanyoles, sense haver tingut temps de païr aquest pacte?
Em temo que ERC notarà el desgast per una decisió que no ha sabut explicar, possiblement, perquè no “podia” explicar de manera coherent amb els seus compromisos. Ara ERC té quatre anys per demostrar que no s’ha equivocat, però en el pla de la confiança “cega” que demanava Carod, ara ha cremat el seu crèdit. Els electors, ara, voldran fets.
- Sap que ERC manté una sucursal al País Valencià (ERPV). Segons contava fa uns dies un diari editat a València (Levante-EMV), actualment hi conviuen al si d’ERC dues tendències: una encapçalada per Carod-Rovira que no veu amb bons ulls mantindre presència política al País Valencià i una altra amb Joan Puigcercós al capdavant què sí que hi està d’acord. És açò cert? Si és cert que coexistixen eixes dues visions dins del partit republicà, vostè amb quina està més d’acord i per què?
No en tinc informació. Sense entendre-hi prou, jo diria que ERC al País Valencià té poc sentit i que, o bé estableix un pacte estable amb el nacionalisme valencià, o bé ERC de Catalunya li estableix directament, com fa amb EA a Euskadi o el PSC a les Illes Balears, encara que allà té el mateix problema.
- Més que una pregunta, és un comentari sobre les relacions País Valencià-Catalunya: sóc valencià i tinc la sensació que els polítics catalans (tots), quan parlen de temes que afecten al País Valencià (euroregió, PPCC, llengua, PHN,...), ho fan en clau interna, sense tenir en compte les repercussions de les seues paraules al meu País, sense parar orella a “les respostes valencianes”. Obliden massa sovint que els mitjans de comunicació que transmeten eixa informació estan manipulats, ni tan sols s’esforcen en conèixer la realitat del País Valencià (només escolten l’opinió distorssionada de gent com l’Eliseu Climent), insistisc, l’única preocupació d’estos polítics és Catalunya. Vostè, com a bon observador de la realitat que li envolta, segur que ha reflexionat sobre tot aquest complexe assumpte. Ha arribat a alguna conclusió?
Jo crec que sí que tenen en compte les repercussions, en un cert sentit, massa i tot. Però les repercussions de la resposta valenciana cap a ells mateixos! El que hi ha és un llenguatge poruc, hi ha desconeixement –com dieu- i també hi ha, com sabeu, interlocutors diversos del seu País que donen consells diferents sobre com parlar dels afers valencians.
- Des que governa el PP l’Estat Espanyol amb majoria absoluta, hi ha més independentistes que mai a tot arreu i la tendència és a seguir creixent. Jo tinc el convenciment que als independentistes ens convé que el PP torne a traure majoria absoluta l’any que ve? Hi està d’acord?
No. No hi estic d’acord perquè no m’agrada l’independentisme reactiu. Com dieu, s’estableix una relació de necessitat entre uns i altres: el PP necessita independentistes, i els independentistes, el PP. Prefereixo un independentisme, ni que sigui més petit, però que no creixi a l’ombra de l’agressió exterior ni a la defensiva.
- Qui pensa que guanyarà les eleccions espanyoles l’any que ve?
No ho sé. Francament, no hi ha res pitjor per guanyar unes eleccions que donar-les per guanyades. I per perdre-les, que donar-les per perdudes. El PP no serà el mateix amb Rajoy de candidat i encara té temps per cometre algun error més, alhora que Zapatero –ho veig difícil- podria sorprendre’ns. Si fos espanyol i hagués de triar entre PP i PSOE, penso que potser no votaria.
- Quines repercussions tindran els resultats electorals?
Depèn de quins siguin, és clar. I no em veig amb cor de pronosticar res. Però, en qualsevol cas, i mentre no tinguem un país lliure i emancipat, les repercussions –bones o dolentes- seran excessives.
Anna San Ruperto
|
