DIARI PARLEM

Víctor Gómez Labrado, va nàixer a Sueca (Ribera Baixa) l’11 de juny del 1956. Llicenciat en filologia catalana, ha escrit Cròniques d’un rei, La mestra, Cabrera, Un país amb futur, La guerra de quatre. Està casat i té dos fills, i, actualment és coordinador per a la Biblioteca i Casa-Museu Joan Fuster, professor de llengua i literatura. Al món editorial ha tingut diverses ocupacions: traducció, correcció, adaptació, promotor de vendes, redacció de manuals escolars. És militant del BLOC i ho va ser de la UPV des de l'any 1.988.

ENTREVISTA

-Parlem primerament de la seua vessant literària. L’opinió pública el va consagrar amb l’obra “La Mestra”, què suposa per a vostè la consagració de la seua carrera com a escriptor amb este llibre?

Ja m’agradaria, però un èxit tan relatiu, tan modest, com el de La mestra no permet parlar de consagració com a escriptor. Supose que per a parlar de consagració caldria haver assolit una certa atenció de la crítica, o un públic molt més ampli, i no és el cas. Ara bé: jo estic satisfet que, nou anys després de publicar-se, La mestra continua a les llibreries, se n’ha exhaurit una quarta o cinquena edició, perquè no és fàcil de comptar-les: uns vuit mil exemplars venuts. En el nostre desastrat panorama, en comparança, això es pot considerar un èxit? Seria una forma de consolar-se.

-L’últim llibre que ha publicat ha estat “La Guerra de Quatre”, en ambdues obres utilitza uns contextos ben marcats de la societat valenciana, per què este tipus de cròniques? Busca una mena de reconeixement o de “coneixement” de les realitats de la història valenciana?

Certament, tinc un gran interés per la realitat valenciana, i no sols com a narrador. Hi ha un article de Fuster, “Una carència singular”, en què animava els narradors valencians a escriure sobre els temes i situacions del seu entorn. Crec que és un bon consell, perquè és millor escriure d’allò que podem conéixer de més prop que ningú, que no sobre realitats llunyanes, que només coneixem indirectament, o de segona mà. Evidentment no parle només de situar l’acció en un determinat espai familiar o pròxim. Vull dir que, a l’hora de confeccionar una novel·la, és possible posar històries de marcians al nostre poble, barri o carrer. El resultat, no cal dir-ho, sol ser d’una gran inversemblança, cosa que, en principi, si es fa bé també pot tenir gràcia.

El nostre entorn, el tenim davant dels ulls i ens pensem conéixer-lo molt bé. No ens ho hem de creure, això. No hi ha res de més enigmàtic, irreductible i sorprenent que allò que ens és pròxim. La llunyania permet més fàcilment la simplificació, el dogma, o a tot estirar l’exercici de la imaginació. La proximitat permet l’observació, l’aprofundiment. Tot això que dic no passa de ser una evidència, però és un fet que les societats provincianes tendeixen a autoignorar-se.

-En ambdós llibres va fer abans, un xicotet recull d’històries i de cròniques verídiques per tal d’escriure els llibres, podríem dir que ambdues són novel·les verídiques; és el seu estil?

Sí, són narracions en què m’he imposat, fins on això és possible, eliminar-hi la ficció. Malgrat els esforços, t’adones que la veritat només pot ser una ficció sobre la veritat, tan ajustada com saps o pots fer-la, però és només això: una aproximació, i sempre incompleta.

Entre La guerra de quatre i La mestra hi ha en comú el fet de ser cròniques sobre la realitat valenciana, però hi ha una gran diferència: la primera se situa en els anys quarantes i la segona entre els setantes i vuitantes. Això condiciona el narrador, que sóc jo: en el primer cas parle d’uns fets esdevinguts quan jo encara no havia nascut i he de recórrer exclusivament, doncs, als documents orals o escrits: el narrador convoca els testimonis, ordena, valora o articula les informacions; en canvi, en el segon cas parle d’un fet viscut, fent servir molt sovint la primera persona, com a narrador i testimoni alhora.

-Quina és la novel·la seua què més li ha agradat, o que guarde algun record o anècdota especial?

Jo no sabria triar, entre els meus, un sol llibre. En tot cas La mestra i La guerra de quatre ocuparien el primer lloc ex aequo, però seguits de molt prop per tots els altres. En tots hi he treballat amb cor i fetge, i tots me’ls he estimat quan els he vist acabats, i me’ls continue estimant ara. Això no vol dir que no hi trobe errors o mancances, i alguns de greus, però me’ls estime igualment. Algun enemic podria dir-me que, potser, com s’estima un fill tonto. D’acord: me’ls estime sense supèrbia, molt insegur del seu valor, si vols.

L’anècdota no sé si més especial, però és la que ara em ve al cap, sobre algun llibre meu, és que, en una presentació de La guerra de quatre, un senyor em va demanar que li’n signés un exemplar, i parlant parlant, es va identificar com a monjo al monestir de Montserrat. Em va dir que molts dels seus companys havien llegit La mestra. Això no sols em va sorprendre moltíssim –no sé per què, perquè segur que els membres d’aquella comunitat llegeixen molt i de tot--, sinó que tenint en compte el refinament i la saviesa, la suavitat en l’expressió, d’aquell monjo –després vaig comprovar que efectivament era un savi--, el fet que després de llegir un llibre meu encara tingués ganes de llegir-ne un altre... No sé com dir-ho: em va fer sentir un agraïment infinit.

-Creu que és més difícil viure com a escriptor, utilitzant el valencià als seus llibres? Creu que les editorials valencianes fan tota la tasca de promoció dels llibres en valencià que haurien de fer?

Estic segur que, personalment, si escrigués en castellà o espanyol en compte de fer-ho en valencià o català, i si jo fos tan fantasiós de voler viure de l’escriptura, em trobaria en un tal estat de desnutrició que ara mateix no sé ni imaginar-me. Diguem que si, col·lectivament, ja és prou difícil viure d’escriure, en la nostra llengua ho és molt més. Però en la seua no et penses: llevat d’un reduïdíssim cercle d’elegits pel destí o per Planeta, tampoc no lliguen els escriptors amb llonganisses. Com a molt amb subvencions.

Fan les editorials valencianes tot el que poden? No ho sé. Potser no. Cal reconéixer que tenen poc marge de maniobra. Molts del nostres editors concentren els esforços allà on hi ha un públic realment extens: la lectura escolar a tots els nivells no universitaris. Això és comprensible, perquè l’edició és un negoci com un altre, i cal fer-se una clientela. Ara bé, això, des del punt de vista cultural, d’aconseguir un cert prestigi i un cert reconeixement, més aviat hi juga en contra. Vull dir que moltes persones valencianes que llegeixen, i que no llegeixen, pensen que els autors valencians només són bons per a obligar les criatures a llegir-los. Això és injust, no cal dir-ho, però és un fet real, o a mi m’ho sembla; i fa mal.

Fora, de la lectura escolar, la gran tribuna dels nostres autors és el premi literari, i no n’hi ha cap, entre nosaltres, de premi que genere èxits editorials. Si comptes la gent que hi va a sopar, la nit de la gala literària, i després comptes els exemplars venuts, t’adones que hi ha més persones interessades en el menú que no en l’obra guanyadora. Vull dir que vam acabar el segle XIX amb una poesia de jocs florals i comencem el segle XXI amb una narrativa de certamen, amb un públic lector més gran, però encara insuficient. I no és que jo estiga en contra dels premis, perquè ajuden els autors i editors a resistir, mentre ve, si és que ve, un temps millor, però el problema del públic lector, els premis, benintencionats i tot, no el resolen. És obvi que hi ha una determinada política dels mitjans de comunicació que fa invisible el llibre valencià. Les institucions tampoc no hi tenen cap mena d’entusiasme, per no dir que no hi tenen gens d’interés. Quina és la solució? Si jo la sabés, demanaria un crèdit al banc i faria d’editor.

-Quin ha sigut el seu llibre que major èxit a tingut?

El meu llibre de més èxit de vendes, La mestra: quatre edicions, o cinc, exhaurides i uns 8 000 llibres venuts.

-Li agradaria que li compraren els drets d’algun llibre seu per portar-lo a la pantalla?

Supose que qualsevol escriptor, modest o no, estaria encantat que li comprassen, i pagassen, els drets d’un llibre seu per fer-ne una adaptació cinematogràfica. Almenys fins que comprovés el resultat davant la pantalla.

-Té en projecte alguna obra nova? Ens pot fer un xicotet avanç?

Tinc un llibre a punt d’eixir. Es diu Quan anàvem a l’estraperlo, i el nom ja ho diu: narra l’experiència d’un xicot que havia d’esmunyir-se diàriament entre les urpes de l’autoritat per arribar a casa seua amb un saquet d’arròs o amb un cuiro d’oli. Pregunteu als respectius iaios sobre el tema i us diran què és pa de dolor.

-Passem ara a l’àmbit laboral; actualment vostè treballa com a coordinador de la Casa Fuster, a expenses del que ocórrega amb l’articulació dels estatuts de la “Fundació Joan Fuster”. Exactament, quina és la feina que ha de desenrotllar com a coordinador de la Casa Fuster?

Com a coordinador per a la Casa Fuster, el nom ja ho diu: faig d’enllaç entre les parts, duc a terme les iniciatives acordades, faig tràmits, suggeriments, etc.

-A l’anterior legislatura, un dels atractius que oferia la regidoria de Cultura de Sueca eren “les tertúlies de “Ca Fuster”, que es feien a la casa contigua a la de Fuster, a la Biblioteca Suecana, com va sorgir la idea? Com va estar l’experiència?

La idea de fer les tertúlies de Ca Fuster va partir de la regidoria de cultura ara fa tres o quatre anys. Es feien amb aquest nom, encara que se celebraven a la casa del costat, la Biblioteca Suecana, per una raó: la Casa Fuster estava en obres. Per descomptat, des que es van començar ja es van fer amb la idea de traslladar-les a la Casa Fuster quan estigués en condicions.

L’experiència va ser satisfactòria: a escala local, un èxit d’assistència de públic, el fet de televisar-les els donava una dimensió bastant popular i, per altra banda, desenes d’intel·lectuals ens van visitar, així vam poder escoltar-los i, alhora, ensenyar-los el projecte.

-Amb la nova corporació municipal estes tertúlies es paralitzaren. Quina raó adduïren per tal de justificar esta acció? Quines són les expectatives que tenen “les tertúlies de Ca Fuster”, van a tornar prompte?

Les tertúlies, efectivament, després del parèntesi d’estiu no es van reprendre. Hi ha una bona notícia, però: el proper 5 de març –primer divendres de mes— hi tornem, amb un llibre de Ferran Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites, una obra magnífica per cert. No cal dir que aquesta tertúlia tots esperem que siga la primera d’una llarga sèrie, només interrompuda per les anuals vacances d’estiu.

En aquesta segona època hi col·laboraran l’Ajuntament i la Conselleria de forma permanent, però esperem aportacions de les més diverses persones i entitats. Com ara en aquesta primera tertúlia, el Servei de Publicacions de la Universitat de València hi col·labora generosament.

-Quin creu que hauria de ser el paper que ha de desenrotllar la Fundació “Joan Fuster”? Amb la creació d’esta Fundació, la seua funció com a coordinador seguiria sent la mateixa?

Els objectius de la Fundació Fuster els haurien de fixar totes les parts implicades. N’hi haurà de més obvis i d’altres que potser no ho són tant. Entre els que ho són més, hi ha sens dubte el de promoure la lectura, la divulgació, les traduccions, els estudis sobre l’obra de Joan Fuster. La conservació i el bon ús del seu llegat, també ho és. Quan es cree la Fundació, és clar que tota la situació canviarà respecte d’ara. Al patronat, que es reunirà periòdicament, hi seran representades totes les parts, i és allí on es coordinaran.

-Ens podria donar la seua visió del conflicte que ha hagut entorn la “Fundació Joan Fuster”? Per què creu que ha passat açò?

No sé exactament en què puga consistir aquest conflicte. Si hi ha alguna dificultat per a constituir la Fundació, la bona voluntat d’uns i altres la resoldrà, com ja se n’han resolt tantes.

-Conte’ns la seua experiència com a professor. On va desenrotllar la seua tasca docent? Quines matèries impartia? Com va viure a l’època de professor el conflicte social i lingüístic a les escoles? Com el veu ara? Quines són les expectatives que veu per al futur?

Com a ensenyant he sigut mestre d’escola i professor de llengua i literatura. Llevat de pàrvuls, he treballat en tots els nivells d’ensenyament no universitari, em sembla.

El conflicte social i lingüístic a les escoles, el vaig viure bastant de prop. Me’n vaig perdre l’inici, perquè, en aprovar les oposicions de mestre l’any 77, vaig fer classes només durant 15 dies. L’Exèrcit em va cridar a files i durant catorze mesos vaig ser el soldat Gómez, que és una de les coses més incòmodes que m’ha tocat ser al llarg de la ma vida. No tinc vocació militar. Em vaig passar aquell temps en una quadra amb quaranta o cinquanta cavalls, escampant-los palla, donant-los alfals, abeurant-los, passant-los l’estrínjol pel llom, carregant fem, i altres ocupacions igualment pintoresques. Això o fent guàrdies de gorra i escopeta. Les vaig comptar: exactament cent nits em vaig mamar, de garita o de patrulla per les quadres. Va ser precisament en una d’aquelles tedioses sessions de vigilància, sobre uns pobres animalets que no tenien la més mínima intenció de fugir, que un soldat d’Ontinyent em va vindre a dir que per la televisió havien donat la notícia de l’atemptat a la casa de Joan Fuster. Devia ser sobre la mitja nit, clar. Em vaig quedar gelat. Era el primer. Des de lluny, allò començava a prendre unes dimensions preocupants i un aspecte realment desagradable.

Jo tenia les ganes de tornar a casa que són fàcils d’imaginar, per tantes coses abandonades, i la pressa de viure que tens als vint-i-dos anys. Els joves d’avui això no ho passeu. Sort vostra. En tornar al País València, pocs mesos després, vaig demanar de prendre part en el Pla experimental d’ensenyament del valencià, del senyor Barceló, un home d’UCD que tenia un interés real per l’idioma, que amb els mitjans i en la situació que tenia, o patia, va fer el que va poder. Era un pla molt modest. Crec que no érem ni dos dotzenes de mestres treballant-hi, però així es va introduir el valencià com a assignatura. Allò es va acabar malament. Algú que manava més que el senyor Barceló s’ho va carregar. Després d’això vaig demanar d’anar a l’escola de Barx, una de les poques que feien, no ensenyament del, sinó en valencià, a primeries dels vuitanta. A La mestra vaig deixar constància d’aquella etapa, que tampoc no va acabar bé.

L’època de Ciscar, que va ser de progressos innegables, i també insuficients, potser perquè no va durar prou, no la vaig viure directament, perquè me´n vaig anar. Vaig passar cinc anys a Catalunya. Allà em vaig llicenciar en filologia.

Si em demaneu com veig el present i el futur, crec que la resposta és òbvia: diuen que entre el vint o vint-i-cinc per cent de l’alumnat fa ensenyament en valencià a primària, i fa vint-i-cinc anys no n’hi havia l’u per cent. El present és millor que el passat, però només en l’escola, i l’escola no ho és tot. Als mitjans de comunicació la normalització ha fallat estrepitosament. Sense cine, ni quasi premsa, amb poca televisió i poquíssima ràdio, ni quasi cançó, perquè en la cançó hem retrocedit, ni menys encara etiquetatge de productes en la llengua pròpia, i gens d’ús escrit en l’Administració, a la vista de tot això, ja em direu quin futur té la llengua. Quasi tot està per fer, i es pot fer, però cal posar-s’hi amb ganes.

-Passem ara a l’apartat polític i socio-polític. Quan comença a interessar-se en política? A quin partit es va afiliar primerament i per què?

No sabria dir quan em vaig començar a interessar en política, abans dels disset anys, perquè en aquella edat em vaig apuntar al PSAN. Per què? Sens dubte per l’edat: la gent de trenta anys s’apuntava al PSPV, no al d’ara: aquell era independent del PSOE. De fet aquestes eren les dues opcions entre les quals podia triar una persona com jo. El PSPV ens semblava, als més joves, massa moderat. El PSAN era més divertit. Aquella època política es va acabar per pura i simple desorientació. Després em vaig tancar a estudiar les oposicions a mestre d’escola i, tot seguit, em va reclamar l’Exèrcit. Quan en vaig tornar, amb vint-i-dos anys a les costelles, ja no em podien satisfer ni l’un ni l’altre partit: l’un derivant cap a la marginalitat i l’altre cap a la desaparició dins el PSOE.

-En la Transició i els primers anys de Democràcia del País Valencià, la dreta espanyola (UCD) utilitzà una estratègia contra el valencianisme: el secessionisme lingüístic. No sé si estarà d'acord amb esta afirmació, però açò es reflecteix molt bé al seu llibre "La Mestra". Davant d’eixe atac de l'espanyolisme. Pensa vostè que la resposta del valencianisme polític (als anys 80) va ser adequada?

Sens dubte, la resposta del valencianisme polític dels anys vuitantes, i no sols a la Batalla de València i a molts altres reptes i qüestions, no va ser l’adequada. Només cal mirar els resultats.

-No creu que la situació del valencianisme no seria tan catastròfica? Vostè va viure activament l’inici del nomenat “tercerviisme” valencià, amb l’escissió dins la Unitat del Poble Valencià (UPV) amb la creació del Partit Valencià Nacionalista (PVN), com va viure esta època moguda al sí del nacionalisme d’arrel fusteriana?

Ara, bé: la resposta podia ser-ne una altra? El valencianisme polític en aquell temps era molt pobre tant en mitjans com en experiència, i la situació molt més difícil, o incòmoda, que no és ara. Tinguem el que tinguem ara mateix, que tampoc no és molt, no ens enganyem: s’ha construït sobre aquella base. Potser és cert que alguns polítics o militants valencianistes es van entestar a insistir en els mateixos errors, però l’aparició de la UPV, ara fa vint anys, ja és una modificació important sobre la tàctica anterior, un primer assaig d’aprendre dels errors, una voluntat clara de distanciar-se tant del PSAN com del PSPV, i va ser el primer intent reeixit de progressar en vots, en implantació social. La tàctica del valencianisme polític ha anat afinant-se gradualment, els grans salts són més aparents que no realment canvis sobtats i inesperats. Ara mateix, tampoc no ens pensem que les coses estiguen clares. No veig que l’èxit esclatant de valencianisme polític siga tan imminent. Encara parlem de passar el cinc per cent. Ara això sembla un final, un desig complit, i de fet, quan hi arribarem, ens trobarem just al començament. Vull dir que d’ací a vint anys algú us podria refregar per la cara el poc encert polític que entre tots, encara, demostrem.

-Què significa per a vostè la creació del Bloc Nacionalista Valencià, com a partit conciliador i integrador de totes les sensibilitats valencianistes, sense renunciar als postulats bàsics del valencianisme fusterià (unitat de la llengua, nom del territori, etc.)? Com li veu el futur?

El BLOC per a mi, ara, és l’única opció possible per intentar fer, en el futur, una política d’estat valenciana: decidida ací i tenint en compte els nostres interessos. I tindre una política nostra –poc o molt nostra—és l’única manera de salvar els mots, que compartim amb andorrans, catalans, mallorquins, menorquins, eivissencs, etc., un conjunt tan difícil d’anomenar com a conjunt. De salvar els mots i de continuar sent valencians.

-Quina opinió li mereix Pere Mayor? Com avalua la seua tasca feta a la UPV i després al BLOC?

De Pere Mayor tinc la millor opinió. Prova d’això és que amb ell, i sobre ell, vaig escriure un llibre, i com és fàcil de sospitar, no ho vaig fer pels drets d’autor. Si té una mica de sort, que jo per descomptat li desitge, demostrarà ser un polític important. Sense ell, ara estaríem bastant pitjor els valencianistes. Crec jo.

-Sabem què vostè és íntim amic d’Enric Morera, com va viure la nomenació de Secretari General del partit per part d’este? Creu que el canvi que ha iniciat Morera és el correcte?

Tant com íntim, no. Morera, el conec de fa anys, parlem, ens entenem, crec que és un polític hàbil, honest, generós i treballador; i sí, hi ha una bona amistat entre ell i jo. Però no hi ha la freqüència de relació, ni un cabal de records compartits que permeta parlar d’intimitat. Si parlem de canvis en el BLOC des que ell és Secretari General, potser hi ha un canvi d’estil, que no m’he entretingut a analitzar, que és diferent del de Pere Mayor, certament, perquè són dues persones molt diferents, però sobre qüestions més profundes que això, jo el canvi no el veig.

-S’ha dit que l’AVL ha estat creada per a posar fi al conflicte lingüístic i començar a normalitzar de manera efectiva l’ús del valencià, el BLOC ha apostat des del principi per este ens, vostè quina opinió té respecte la tasca que comença a desenrotllar l’AVL? Creu en les paraules de la seua presidenta, on afirmava què és possible un “polimorfisme convergent” referint-se a la col·laboració amb l’IEC, però mai la subordinació amb este?

En l’AVL, tots hi vam fer una aposta. El temps dirà si ens hi hem equivocat o ho hem encertat. Personalment crec que ens hi havíem d’arriscar. De fet crec que, si els senyors acadèmics ho fan bé, tots anirem avant, i si no, ens quedarem com estàvem. Vull dir que si l’Acadèmia fes res que la desacredités davant la universitat, els ensenyants, els escriptors i intel·lectuals, es quedaria sola. No resoldria el problema, però tampoc no en crearia cap de nou. Ja en tindríem dues, d’Acadèmies i aniríem per la tercera.

Això del polimorfisme convergent es practica --quina manera de parlar, per cert-- com a mínim des de Verdaguer i Llorente, va continuar amb les Normes del 32, després amb els senyors Guarner i Valor, més tard amb la Conselleria d’Educació, etc, etc, i arriba fins als nostres dies com a única solució possible. En el futur no ho sabem. L’eterna qüestió serà com de poli i com de convergent. És segur que hi tindrem entreteniment fins a la fi de les nostres vides.

-Quina opinió li mereix el manifest escrit pel professor Abelard Saragossà, publicat per “valencianisme.com”? Creu què és la solució “legal” als conflictes que planteja el govern del PP en algunes ocasions? Per què creu que ha rebut tantes crítiques des de Catalunya o d’alguns sectors com la revista “El Temps”?

Supose que us referiu a la doble denominació per a la llengua, perquè allí deia moltes coses, i ara no tinc el document a l’abast. Potser hi diu coses més importants, però ara no el sé trobar. Supose que poder dir legalment, de la nostra llengua, valencià o català, segons la situació o les preferències personals, no cal dir que en un clima de llibertat i respecte, perquè crec que és això que proposa el professor Saragossà, crec que és l’única solució raonable, possible i útil.
No sé què diu El Temps sobre això.

-Com veu el futur del valencià al País Valencià? I del valencianisme?

El País Valencià i el valencianisme tenen més futur que qualsevol de nosaltres: ens morirem tots, un a un, vells, granaets i joves, i no veurem el final de tot això. Aprofitem-nos-en: és un passió que ajuda a viure. Nosaltres com a bons fem la nostra obligació i, respecte dels nostres néts i besnéts, ja s’ho faran, si saben i volen.

Sergi Núñez(27-2-04)
Entrevista realitzada en col·laboració d'alguns estudiants de Comunicació Audiovisual de la UPV, amb preguntes meues i dels lectors del DiariParlem.