VIATGE A CATALUNYA NORD. MEDITERRÀNIA. PIRINEUS. COSTA BRAVA
(6206 paraules totals d'aquest text)
(70 Llegides)
VIATGE A CATALUNYA NORD. MEDITERRÀNIA. PIRINEUS. COSTA BRAVA.
(Versió Llarga. Carta a Isabel Torrents i Sala)
(Modificacions del 12 d'octubre del 2004)
De Joanjo Aguar Matoses.Hola, Isabel, ¿com estàs? ¿Recordes que en la carta de fa quatre anys, que reberes fa un mes, et deia que el que més m'agradava de Catalunya eren el Pirineus i la Costa Brava, encara que només els havia vist en fotos o documentals?
Doncs ara t'ho torne a repetir, i t'ho confirme. EL QUE MÉS M'AGRADA DE CATALUNYA SÓN EL PIRINEUS I LA COSTA BRAVA. (Per ara).
I ara t'ho puc dir amb més propietat. Perquè ara ja he vist els Pirineus Catalans, i ja he vist la Costa Brava, personalment. Ara, per fi, ja hi estat. I no m'han defraudat.
Eixe viatge que he fet ha sigut per a visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes, als Pirineus de la part que es troba més al nordoest de Catalunya, per a veure la Catalunya Nord (la zona de Catalunya que està en l'estat francés des de fa tres-cents anys), i per a explorar un bon tros de la Costa Brava, des dels acantilats de Portbou fins a la badia de Roses, passant per Cadaqués, per Port lligat i arribant al Cap de Creus (possiblement l'indret més emblemàtic de tota la Costa Brava).
I ha estat molt guai. M'ha agradat molt, tot.
Així que ara ja t'ho puc dir amb tot el coneixement de causa, ¿eh?, això d'estar fascinat pels Pirineus i per la vostra costa nordest.
Val, a veure... Ara t'explicaré primer allò dels Pirineus. Després passaré a contar-te les meues peripècies per la Catalunya Nord. I, finalment, acabaré amb la Costa Brava, tal i com va ser el meu viatge.
ÍNDEX DEL VIATGE.
El vaig començar el dijous, 8 de juliol, dia en què vaig anar des de Sueca fins a Sort i Rialp, passant per Lleida. I vaig aprofitar per a visitar esta ciutat, perquè no l'havia vista mai. Allí va ser la primera volta que vaig sentir parlar en directe en català de Lleida, i realment vaig haver de reconéixer que se sembla una barbaritat al català que es parla a Sueca, i a València, en general. Va ser en una pastisseria. I, fins i tot, el caràcter del pastisser també era molt agradable, i molt obert. Igual que els caràcters a què estic acostumat en el meu poble.
Per cert, a Lleida vaig visitar el castell i vaig contemplar la ciutat
als meus peus. I a la vora del castell, assegut en una escala, descansant, vaig conéixer un xic africà que li deien "Alfa". Era jove, més o menys de la meua edat. Ara estava treballant a Lleida, però, casualment, em va dir que conéixia València, perquè hi havia treballat la temporada de la taronja. I que li agradava molt, i que pensava tornar quan comencés altra volta la temporada de collir. Deia que també coneixia Gandia. Era simpàtic i obert.
Els dies 9, 10, 11, 12, 13 i 14 de juliol els vaig invertir en submergir-me a tope en els Pirineus i empapar-me a més no poder de paisatge d'alta muntanya. I també en conéixer gent, llengües i cultures. I altres països.
El dia 15, dijous, ja vaig fer marxa cap a la Catalunya Nord, i vaig fer nit a Perpinyà. (Bo, a Canet Platja). Hi vaig dormir dins del meu cotxe. No és que fos molt còmode, però com només era una nit, i damunt era l'última... Doncs tampoc passava res.
I el divendres 16, em vaig aixecar, vaig desdejunar, vaig utilitzar el servei de Mac Donald's (no el seu servei de menjar merda, sinó el seu servei de cagar merda, el wàter. Com a un aseo públic. (Ara. Quan vaig eixir, ho vaig deixar tot tant net com quan havia entrat. És a dir, impecable). I, aleshores, amb les necessitats orgàniques posades en ordre, vaig baixar per Catalunya Nord bordejant la costa, i vaig arribar a la Costa Brava. Mentre seguia baixant, la vaig explorar una mica, sobretot Cadaqués i el Cap de Creus, fins que vaig arribar a contemplar la immensa badia de Roses. Des d'allí vaig decidir buscar la ciutat d'Empúries, i, al final, després de molt de temps, la vaig trobar.
I, des d'Empúries, ja vaig reprendre el meu camí de tornada fins a Sueca. Ara ja sense més ganes de visitar res, perquè ja estava molt cansat.
Vaig parar per a sopar.
Vaig parar per a ajudar a una parella major que s'havia quedat sense gasolina.
Vaig parar per a pixar i descansar una mica. Vaig conéixer a dos xics que venien de París i se'n tornaven a Algèria, per a passar les vacances.
Vaig parar per a descansar una altra mica. (I em vaig quedar dormit durant dues o tres hores).
A tot això, encara no havia arribat ni a Tarragona.
Després ja vaig continuar la meua marxa d'una forma més seguida.
Vaig passar per Benicàssim, per Castelló...
I, finalment, ja ben, ben entrada la matinada (quasi a les sis del matí) vaig arribar a Sueca. El meu poble.
IMPRESSIONS GLOBALS.
Val, a veure... T'explique en primer lloc tot allò referent als Pirineus.
Per a la meua estança allí, als Pirineus, ja havia decidit d'abans tindre l'estació base a Sort (Pallars Sobirà), i des d'allí anar fent totes les excursions que m'havia programat. Em quedava a dormir en un
alberg que es diu "Les Estades", del complex esportiu "Port Ainé",
entre Sort i Rialp.
Jo, el que volia era veure alta muntanya, i paisatges impressionants.
Volia veure què tal estaven els Pirineus Catalans, sobretat el Parc Nacional d'Aigüestortes, i volia visitar també era Val d'Aran, perquè sabia que allí es parlava l'aranés (una variant de l'occità). Però, a més, volia veure Andorra (el país dels Pirineus), i també tenia intenció de passar a França en diferents punts dels Pirineus, perquè volia veure França, i no només la de Catalunya Nord.
I, també, molt important, no volia deixar enrere els Pirineus sense haver vist la Vall de Benasque (Benàs, en patués), que està als Pirineus Aragonesos. Perquè m'havien dit que la part més bonica dels Pirineus es troba a Aragó.
Doncs bé, vaig aconseguir realitzar totes les excursions i visites que m'havia proposat. (També, en part, perquè l'oratge el vaig tindre bastant de cara).
I, després d'haver visitat tots eixos llocs tant diversos dels Pirineus, i que no es troben massa prop uns dels altres, puc dir que, realment, a mi, la zona dels Pirineus que més m'agrada sí que és la que està a la part d'Aragó. Ho sent, però és així.
Per tant, de tot el que he vist d'eixe magnífic complex muntanyós, el meu ordre de preferència quedaria, així (per ara):
1) Ordesa.
2) Vall de Benàs. Pic Anet.
3) Aigüestortes.
4) Era Val d'Aran. Montardó. El bosc del Gerdar (preciós).
5) Estany de Sant Maurici.
6) Andorra.
7) Trajecte del Pont de Suert a la Pobla de Segur. Té unes formacions rocoses molt curioses. També està guai. I és preciós veure-ho quan s'està ponent el sol. (Encara que açò ja no és alta muntanya. Però és bonic).
Ara... la carretera és fatal. Vint quilòmetres de corbes xungues i angoixants. Les pitjors que he fet en tot el meu viatge, i, damunt, vàries vegades. ¡I mira que n'he fet, de quilòmetres, eh! Quasi tres mil, en total.
Jo, fa anys, ja vaig estar al Parc Nacional d'Ordesa, a Aragó. I em va encantar. Per això tenia tantes ganes de tornar als Pirineus.
També havia vist, en un altre viatge, una xicoteta part dels Pirineus Navarresos i Bascos. Que no estaven malament, però ja no era allò de l'alta muntanya que tant m'atrau.
Però, després de visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes, quan vaig anar a la vall de Benàs, i vaig tornar a contemplar eixos paisatges tant impressionants, eixes muntanyes i pics tan alts que et lleven l'alé, i que, per ara, només he trobat als Pirineus Aragonesos; aleshores vaig saber que era això tot el que havia estat buscant tot el temps. Això era el que jo volia, quan pensava sempre en Pirineus.
L'alta muntanya impressionant.
És que, allí a Ordesa, i sobretot a Benàs, es troben quasi tots els tres mils, els pics i les muntanyes de més de tres mil metres d'altura. I això, per força, ha de notar-se, fins i tot en les muntanyes més baixes dels voltants, i en les seues valls.
Allí tot és més grandiós, més espectacular. Clar, estan envoltats de grans cims, de moles colosals de roca i neu que toquen el cel...
Des de la Vall de Benàs, si camines un poc, pots veure el pic Anet, el cim més alt de tots els Pirineus. Tres mil quatre-cents metres, crec. ¡Imaginat!
Per això m'agrada tant, la zona pirinenca d'Aragó.
Ara.., respecte als Pirineus Catalans, també haig de dir una cosa: Hi ha un característica destacable i molt especial en el Parc Nacional d'Aigüestortes i en era Val d'Aran, que crec que no es troba en cap altre indret dels Pirineus. I és tota l'aigua que es veu, pertot arreu, en forma de rierols, de cascades, de llacs, menuts i grans, innumerables. I tot verd. És preciós. Allí saps que sempre et trobaràs aigua fresca, faces les excursions que faces.
Això és el que fa especial a eixa zona dels Pirineus. Especialment bonica.
Potser no és tanta tanta alta muntanya com a mi m'agrada, però és un paisatge encantador, com de conte.
¡Ah! I, una cosa curiosa. Quan estàs enmig de la Vall d'Aigüestortes, envoltat d'arbres frondosos, i vas caminant sobre la brossa, al costat d'un rierol amb revoltes que s'endinsen en el bosc, et dóna la impressió que estàs entrant en un altre món, o que acabes de traslladar-te al passat. Perquè sembla que en qualsevol moment vages a trobar-te alguns indis nordamericans apostats entre el fullatge, amb intenció de pescar o caçar alguna presa, que els alimentarà eixa nit.
I, també, a mesura que avances per entre els arbres, pareix que, en eixir de l'espessura, estigues a punt de veure el seu campament, ple de gent, desenvolupant tranquil·lament les seues activitats quotidianes.
És un moment màgic.
No sé si algú més que haja visitat Aigüestortes haurà tingut eixa mateixa impressió. Jo, almenys, sí.
NARRACIÓ DIA A DIA.
Bé. Ara vaig ha explicar, més o menys, el que vaig fer cada dia.
PRIMER DIA DE PIRINEUS. (Segon dia de viatge. Divendres, 9-7-2004).
Estany de Sant Maurici, al Pallars Sobirà.
Per la nit, arriben a l'alberg una fotracà de motoristes, dels "Àngels
Guardians", per a passar el cap de setmana per allí. Fan una barbaritat de soroll, sobretot perquè hi ha un que té una espècie de sirena de policia molt estrident, i que fa molts sorolls diferents i graciosos.
Fa, fins i tot el cant d'un pollastre, kikirikíííí...
Uns xiquets que hi ha a l'alberg, de campament, s'alegren molt, diuen que ja era hora que vingués un poc de diversió. Li ho diuen, fins i tot, a un dels motoristes.
Conec a un motorista molt simpàtic. Viu a Tarragona, però té accent andalús.
SEGON DIA DE PIRINEUS. (Tercer dia de viatge. Dissabte 10-7-2004). Era
Val d'Aran. França: Bagnères de Luchon, a la Gasconia.
Desdejune amb alguns dels motoristes, una parella major, home i dona.
Resulta que viuen, precisament, a Castelló, igual que jo ara, encara que són d'altre lloc. L'home és policia nacional. Aleshores m'assabente que "Àngels Guardians" és un grup de motoristes que són bombers i policies, i que els encanten les motos.
Puge pel Port de la Bonaigua, cap a Baqueira.
És el primer dia que veig el Bosc del Gerdar. M'impressiona molt. És superbonic. Quilòmetres i quilòmetres de bosc tupid, sense cap clariana. Amb uns arbres altíssims i elegants. Coníferes.
Arribe a dalt de tot del Port de la Bonaigua. Hi ha una estació d'esquí, parada. El paisatge és molt bonic. Ací sí que hi ha alta muntanya, el que jo buscava.
De sobte sent un kikirikííí... Són els Àngels Guardians, que estan donant una volta per la comarca. Hui els toca era Val d'Aran. Els salude, però no em reconeixen.
Arribe al poble Baqueira, aquest sí que és un poble d'alta muntanya.
Allí em trobe altra vegada amb els motoristes. Els torne a saludar, i
hi ha algun que em reconeix, i em saluda.
**** ANOTACIONS:
* LLENGÜES.
Al llarg del meu viatge he escoltat moltes llengues i variants de llengües diferents. He sentit parlar en català de la ciutat de Lleida, de les comarques del Pallars Sobirà i de l'Alta Ribagorça. Hi ha gent que m'ha parlat en aranés (occità), en patués (a la vall de Benàs /Benasque), en castellà. He sabut com és el català de Catalunya Nord i de la seua vora. Català de Puigcerdà, de Prada, de Perpinyà, de Salses, de Cervera. Català de Cadaquès, de Roses, de Sant Pere Pescador, de L'Escala... (on està la ciutat romana i grega d'Empúries).
* FRANÇA.
França. La gasconia. Cyrano de Bergerac. Allí parlaven l'occità. Però
no li'l vaig escoltar a ningú. Bagnères de Luchon. (10-7-2004).
Ax-les-Thermes (12-7-2004).
****
No torne pel Port de la Bonaigua. El veig massa llarg, i tot ple de corbes.
Preferisc tornar pel Túnel de Vielha, així li donaré la volta completa al Parc Nacional, i veuré les muntanyes de la banda que encara no havia vist.
A més, eixa carretera pareix molt bona, i, encara que faça més quilòmetres, jo crec que avançaré més, en temps.
També sé que la carretera des de la Pobla de Segur fins a Sort està en bon estat, perquè vaig passar per ella el primer dia que vaig arribar als Pirineus.
Per això crec que el camí des de Vielha fins a Sort, passant per la Pobla de Segur, és tota igual de bo. I per això decidisc agafar-lo.
El tunel de Vielha és el més llarg que he travessat mai. Té cinc o sis quilòmetres de llarg, i vas, tot recte, tot recte, per l'interior de la muntanya. L'interior, tan interior, que no sé com no veiérem el seu cor.
Després, quan ixes del tunel i deixes enrere eixes muntanyes tan altes, entres a la comarca de l'Alta Ribagorça.
La carretera segueix estant perfecta. Fins el Pont de Suert, tot una meravella.
Però no sabia el que m'esperava després.
Primera presa de contacte amb el tros de corbes del Pont de Suert a la Pobla de Segur. I, a més, fent-se de nit. Interminable. Un infern.
Finalment, arribe a la Pobla de Segur. ¡SALVAT!
(I encara em queda arribar fins a Sort, i després a l'alberg. Uns trenta quilòmetres. Però ja sembla un passeig).
TERCER DIA DE PIRINEUS. (Quart dia de viatge. Diumenge, 11-7-2004).
Aigüestortes, a l'Alta Ribagorça. Vall de Boí.
Hui, els motoristes se'n tornen a casa. S'ha acabat el cap de setmana.
M'acomiade de la parella que viu a Castelló, de l'andalús de Tarragona (que encara no sé si és bomber o policia), i d'alguns motoristes més.
Ha sigut interessant conéixer-los.
Adéu, i fins una altra. Eren simpàtics, i semblaven bona gent. Alguns una mica gamberrets o que els agradava cridar l'atenció, però bona gent, al cap i a la fi.
Segon passe (pel matí) i tercer passe (per la vesprada) de les corbes trajecte: Pobla de Segur - Pont de Suert. I Pont de Suert - Pobla de Segur.
La veritat és que està vegada no ha sigut per a tant, perquè encara era de dia (al anar i al tornar). Aleshores ha sigut quan he pogut apreciar el paisatge que m'envoltava, i he vist que era ben bonic. I hi ha, al llarg d'un tros del camí, unes formacions rocoses colossals que val la pena veure, i, si pot ser, parar-se a explorar-les. (Jo no ho vaig poder fer).
QUART DIA DE PIRINEUS. (Cinqué dia de viatge. Dilluns, 12-7-2004).
Andorra. França: Ax-les-Thermes.
Puge el Port del Pas de la Casa. És superbonic el paisatge que es veu des d'allí. Unes muntanyes altíssimes. I això que tu ja estàs a més de dos mil metres d'altitud.
Moltes cues de cotxes per a passar la frontera d'Andorra i entrar en França. Em paren i em registren una mica el cotxe, perquè no soc francés. El gendarme és amable, i graciós, fins i tot. Em pregunta, en francés: "¿Alguna cosa que declarar: Alcohol, tabac, drogues, cocaïna...?". Ho diu en broma, perquè veu que jo mai abans havia passat la frontera. Jo també somric.
A Ax-les-Thermes es veu que hi ha un balneari, o alguna cosa semblant.
I també hi ha un lloc públic, en una plaça, una espècie de bassa gran on la gent del carrer es banya els peus, perquè diuen que són aigües medicinals.
Tinc molta fam. No he dinat. A una pastisseria compre un dolç típic de la contrada, ja que estic allí..., per provar-ho.
De seguida, me'n torne cap a Andorra, en direcció Seu d'Urgell, i finalment Sort.
(Altra volta cues de cotxes, a Andorra, però ara per a passar a la
banda catalana).
CINQUÉ DIA DE PIRINEUS. (Sisé dia de viatge. Dimarts, 13-7-2004). Vall de Benàs. Forau d'Aiguallut i Pic Anet.
Quart infern de corbes Pobla Segur - Pont Suert. Em dirigisc als Pirineus Aragonesos. Creue la frontera. Però em pense que ací també seguiré escoltant català. Crec que açò forma part de la Franja de Ponent. (Però ara crec que m'equivocava. 12-10-2004).
Arribe a la Vall de Benàs, en patués (de Benasc, en català, o de Benasque, en castellà).
Per cert, en Benàs vaig sentir parlar en patués. Va ser en un lloc de botigues.
¡Ah! I també, per casualitat, a un poble que es diu Bisaurri vaig conéixer a l'home que està casat amb una co-propietària del manantial de l'aigua de Veri. La fàbrica embotelladora, es troba a Bisaurri, al costat de la carretera nacional.
Va ser per casualitat perquè jo, el que volia, només era sentir parlar en català a Aragó, com havia sentit parlar en aranés dos dies abans a Vielha. Perquè jo pensava que la vall de Benàs s'incloïa dins la Franja de Ponent, zona d'Aragó on sí que sé segur que es parla català (no mescla, sinó català, català).
El cas és que jo, anant en el meu cotxe cap a Benàs, estant ja en eixa vall, mentre passava per dins de Bisaurri, vaig veure un home major i vaig pensar: "A veure si aquest home és d'ací, i, com és major, a veure si parla català". Aleshores vaig parar una mica, sense apagar el motor, i li ho vaig preguntar.
I em va contestar en català, però no perquè allí es parlés català sinó perquè ell havia treballat un temps a Tarragona. I que ell no era de Bisaurri, sinó d'un altre poble més gran, que no pertany a eixa vall, i on només es parlava castellà. A més, també em va dir que a la Vall de Benàs no es parla català, sinó patués, que no és ni català ni castellà, sinó una barreja de les dues llengües. I em va dir que també parlava patués, amb els altres hómens majors de Bisaurri.
Aleshores vaig apagar el motor del cotxe, i vaig baixar, perquè la conversa prometia ser interessant. (L'home em va dir que a ell també li agradava això de les altres llengües).
Vam estar xerrant durant una bona estona, i llavors va ser quan em va dir allò de l'aigua de Veri, que és un poble que hi ha més amunt de Bisaurri. I també em va dir que també sabia parlar francés, o anglés (no recorde, bé), perquè també havia treballat durant uns anys a un país d'Àfrica, crec que era Gàmbia.
Ara, eixe home ja estava jubilat, i vivia a Bisaurri, un poble molt tranquil, en contacte directe amb la muntanya i la natura. Molt bonic i molt saludable. A ell li agradava molt.
Finalment, ens vam acomiadar, i vaig continuar anant cap a Benàs.
En la Vall de Benàs, visite el Balneari, per fora. I vaig a veure el pic Anet. Abans passe pel Forau d'Aiguallut.
En esta vall no es veu tanta aigua ni tants llacs per totes bandes com en Aigüestortes. Però ací, prop del Forau d'Aiguallut hi ha una cascada molt bonica on queda enmarcat, de fons, l'Anet. Preciós. Per a fer-li una fotografia. (I li'n faig. I no només una).
Vesprada. Me'n torne a Sort, a l'alberg.
Sisena i última sessió de les corbes Pont Suert - Pobla Segur.
M'acomiade d'eixe tram, espere que per una bona temporada.
Hui no s'ha fet tant pesat com el primer dia. I, a més, veure eixe paisatge de les roques colossals, rogenques, amb el sol ponent-se, és emocionant.
Però, al final, s'ha fet llarg, perquè ja tenia ganes d'arribar a l'alberg, i descansar.
SISÉ DIA DE PIRINEUS. (Seté dia de viatge. Dimecres, 14-7-2004).
Montardó, a era Val d'Aran.
Torne a pujar el Port de la Bonaigua.
Torne a veure el Bosc del Gerdar, i m'impressiona igual que el primer dia.
Puge al Pic del Montardó des de Valarties (la Vall d'Arties). És un desnivell de més de mil metres, des de la vall fins al cim. El puge i el baixe. Acabe esgotat. Tot el dia caminant, quasi sense parar. Però ha valgut la pena. El dia era impresionant. Un oratge boníssim, amb sol i bona temperatura. El paisatge preciós, preciós. I, sobretot, el més intens han sigut els últims vint o trenta metres abans d'arribar al cim, quan de sobte comences a veure muntanyes i més muntanyes, altíssimes, que s'estenen fins a l'horitzó, en totes direccions. Sembla que estigues veient tots els Pirineus d'una sola ullada.
És un canvi brusc de punt de vista, superimpactant. Acostumat durant tot el dia, tots els passos que pegava, a veure allà dalt les mateixes muntanyes que t'envoltaven. Veure com canvia la perspectiva en uns pocs minuts... et deixa sense alé. (I ja en tenies poc, per l'altura i per la caminata).
És com pegar un bot, per a veure què hi ha a l'altra banda del mur, i descobrir que allí s'estén l'oceà, en tota la seua infinitud. És una sensació pareguda. Però amb una mar de muntanyes.
De volta cap a l'alberg, torne a contemplar el Bosc del Gerdar. Esta vegada està magnífic. Ponent-se el sol, amb una llum rogenca i suau...
Preciós.
El Bosc del Gerdar crec que és allò que més m'agrada del Pallars Sobirà.
**** COMPARACIÓ ENTRE LES TRES COMARQUES: PALLARS SOBIRÀ, ALTA RIBAGORÇA, I ERA VAL D'ARAN.
La que més m'agrada, en conjunt, és l'Alta Ribagorça. És la que té els paisatges més escarpats i d'alta muntanya, com a mi m'agraden. Almenys, el que vaig veure jo.
Era Val d'Aran també és molt bonica. I la pugada al Montardó, impresionant.
El Pallars Sobirà és que no és tan alta muntanya. Però té una cosa que no vaig trobar a les altres comarques. Un tresor. El Bosc del Gerdar.
****
SETÉ DIA DE PIRINEUS (I ÚLTIM). VAIG A CATALUNYA NORD.
(És el HUITÉ DIA del meu viatge).
El més interessant d'aquest dia són les meues vivències a Catalunya Nord. També és quasi el més interessant de tot el meu viatge.
(Humanísticament parlant).
Pague les meues despeses en l'alberg i m'acomiade d'ell. Vaig de Sort a La Seu d'Urgell. De la Seu d'Urgella a Puigcerdà. I de Puigcerdà ja travesse la frontera que separa artificialment Catalunya Normal de Catalunya Nord. Frontera pactada entre dos estats que els importa bastant poc l'opinió que tenen al respecte els propis habitants d'eixa terra. (Els estats són Espanya i França, per si no estava clar).
A Catalunya Nord, em crida l'atenció una mica el ferrocarril. Les vies són més estretes.
Després de deixar enrere Puigcerdà, vaig creuar la frontera francesa i vaig entrar a la Catalunya Nord. He entrat per la Cerdanya, i acabaré en el roselló.
Vaig parar en diversos pobles i anava preguntant a la gent si parlaven en català.
Vaig estar a Bourg Madame. A Sallagousa (a l'INFO Turística). A Mont Lluís (Ciutat fortificada de creació francesa. No té encara quatre segles. ¿Per què serà?).
També vaig estar a Prada (des d'on es divisa el pic del Canigó).
Allí a Prada vaig conéixer a tres hòmens majors, ja jubilats, dos de Prada i un d'Andalusia que de jove (crec que després de la guerra civil) se'n havia anat a viure a París amb els seus pares. I, ja de més major, es va posar a treballar en Prada. Era molt obert i molt xerrador. I sempre li buscava el sentit graciós a les coses. Doncs als tres els vaig sentir parlar en català. I, al d'Andalusia, també li vaig sentir el francés i l'espanyol. Em van dir que, després de la Guerra Civil Espanyola, va haver molt immigració de gent a Catalunya Nord. Que era una regió d'acollida.
A més, també vaig conéixer una altra persona.
Amb eixos tres hòmens s'hi trobava conversant un xic més jove, que estava mutilat. Li faltava part d'una cama i d'un braç. Jo no sabia a què seria degut. I, després, ells, i el xic mateix, m'ho explicaren.
Era un refugiat de la Guerra de Bosnia, eixa que va haver fa uns deu anys. No sé si seria un ex-combatent, o què. Però la maleïda guerra el va marcar per a sempre.
Era un xic de Bosnia. I ara es trobava vivint a Prada. La Catalunya Nord segueix sent poble d'acollida. ¡Ah! Per cert, eixos hòmens em van dir que allí a Prada va viure durant molt de temps Pau Casals, el violoncelista conegut arreu del món. I també em digueren que al cementeri de Prada està soterrat Pompeu Fabra, el que va treballar incansablement per a què el català modern tingués una normativa ortogràfica o gramatical, cosa necessària en una llengua si el que es pretén és utilitzar-la amb dignitat en tots els àmbits possibles. En tots.
També vaig estar a Perpinyà. A Salses. I a Canet de Rosselló (a Canet
Platja).
Olor de mar (salobre), dels camps (la matixa olor que per Sueca (en els camps normals o en els horts, no en els arrossars), i dels pins del costat de la mar (pi mediterrania, com a Sueca i voltants. ¿Olor de resina?). Jo no sentia cap olor als Pirineus. No sé per què.
Estany de Salses i Leucate. Pinades. Semblava l'Albufera de València i el bosc del Saler. Sí, com si hagués tornat a casa, però trobant-me encara a sis-cents o set-cents quilòmetres d'ella. Potser és que la mar Mediterrània també és ma casa.
SALSES. Jo buscava el monument de la Porta dels Països Catalans (o Marencs), que l'havien inaugurat feia poc, i que havia mogut bastant polèmica per allí. Jo sabia que estava eixint de Salses, cap al Nord. I, casualment, allí, a l'últim poble, a l'últim carrer dels Països Marencs (o Catalans), li pregunte a una dona major. ¡I eixa dona també parlava en català, i era d'allí, de Salses!
Així que sí que és cert que el català es parla de Salses a Guardamar, i de Fraga a Mahó. (Com a mínim, jo he comprovat allò de Salses).
Eixa dona em va explicar com arribar al monument. I jo li vaig comentar, perquè era curiós, que m'havien dit que Salses era últim poble cap al nord on es parla català. I ella em va contestar que així era.
Però, a més, va matisar, molt dignament: "Bo. L'últim poble... O el primer. Perquè si vens des de França és el primer que et trobes".
I també tenia raó. Molt aguda, eixa observació. Molt aguda.
ESTANY DE SALSES I LEUCATE. Era un entrant de la mar que quedava tancat. Era molt bonic. La primera vegada que el vaig veure va ser ponent-se el sol. Es pareixia molt a l'Albufera de València, que està prop de Sueca. També hi havia pins pels voltants. Una mica com si fos la pinada o el bosc del Saler, al costat de l'Albufera. Jo em sentia com a casa. Com si hagués tornat a Sueca o València. Olor de la mar (salobre), dels camps prop de Salses, l'aroma dels pins que hi havia prop de la mar. (Pins mediterranis). Als Pirineus, jo no percibia cap olor. I això que em vaig fixar en això mentre estava allí als Pirineus, enmig les muntanyes. Però res. I va ser acostar-me cap a la mar, i obri-se'm de nou tota la sensibilitat de l'olfacte, i vaig tornar a percebre les aromes de la terra i de la mar.
Era com haver tornat a casa, però sabent que continuava estant a sis-cents o set-cents quilòmetres allunyat d'ella. Era una sensació molt estranya.
PERPINYÀ. Gent de la Mediterrània. Es notava en l'ambient que hi havia pels carrers. I també quan t'adreçaves a algú, per a preguntar-li qualsevol cosa. Allí són gent molt oberta, com ací, i fan molta vida al carrer, i a les terrasses dels bars, a l'aire lliure, com ací també.
Allí a Perpinyà, de vesprada, vaig conéixer un xic d'Algèria, que, deprés, per la nit, anant a uns concerts que hi feien per ser dijous d'estiu (per a la gent que es quedava a la ciutat), em vaig tornar a trobar amb ell, per casualitat, mentre ell prenia una cervesa amb la seua companya (núvia, però ell va dir amiga o companya), en una cafeteria o bar que es deia alguna cosa així com la "Cuina de Bretanya, o Bretona". Era l'única a Perpinyà amb eixe nom. Eixe xic em va oferir d'asseure'm amb ells per a conversar, i per a que els expliquès coses del meu viatge i de la nostra situació lingüistica. A mi em va atraure la idea, perquè ja feia molts dies que no m'asseia amb ningú a xerrar d'una forma distessa i esplaiada, com amb els amics, i em vaig quedar amb ells durant una bona estona. Va estar molt guai. Va ser com un oasi d'amistat enmig d'un viatge a través del desert de sentiments.
Eixe xic d'Algèria es deia John (crec, però tampoc ho recorde ben bé), i tenia exposada, durant eixes setmanes, una bona mostra de cal·ligrafia àrab, al Castell dels Reis de Mallorca, a Perpinyà. Però no la vaig poder veure, perquè ja estava tancat.
¡Ah! El cambrer de la cafeteria semblava ser amic de John i de la seua núvia, o almenys els coneixia molt, perquè els tractava amb molta confiança. El cambrer també era simpàtic, fins i tot amb mi, que no em coneixia de res, però veia que jo estava molta estona xerrant amb John.
És el que jo dic, el caràcter mediterràni, eixa confiança o espontaneitat natural que ens caracteritza. És una cosa guai.
Les urbanitzacions de la mar, i l'ambient que s'hi respirava en elles, també eren molt semblants a les que estic acostumat a veure per ací Sueca. Jo em vaig quedar a dormir a Canet Platja, dins del cotxe. I, per a mi, era com si estigués a un carrer del Mareny Blau, de Platja del Rei, de la Llastra, tot urbanitzacions de la mar d'ací Sueca. No es diferenciava en quasi res. Només que, en compte de sentir parlar en valencià (en català de valència), o en castellà, senties parlar a tots en francés. (Allí sí que no s'escoltava gens el català).
Però, per tot el demés, era com si tornés a estar en el meu poble. I era estrany, perquè sabia que, a l'endemà, quan em despertés, hauria d'agafar el cotxe i fer centenars i centenars de quilòmetres per a poder tornar realment a Sueca. (I jo sentia que jo ja estava a Sueca. O, almenys, em trobava com a Sueca, o com a València).
NIT A CANET PLATJA. Comentar l'ensurt dels Gendarmerie. Jo creia que eren Skin Heads, i que m'anaven a apallisar. Ei..., com eren de pell clara, pèl clar, quasi rapats, estaven quadrats, i venien cap a mi malencarats... ¡Què volies que pensara!
Després d'identificar-se i identificar-me, es van mostrar comprensius, i, fins i tot, acabaren fent-se amables. Em van parlar en anglés, molt correcte. Perquè veien que jo no sabia parlar francés. I, després de l'ensurt, menys encara. Les poques paraules que sabia se'm van esborrar momentàniament de la memòria.
Després vaig seguir dormint.
NOVÉ DIA DE VIATGE. (I últim). COSTA BRAVA.
En despertar-me, vaig anar al Mc Donald's. Després vaig desdejunar. No menjar del Mc Donald's, sinó coses ja que duia en el cotxe.
Vaig tornar a donar-li la volta sencera a l'Estany de Salses i Leucate, perquè tenia ganes de veure'l a la llum radiant del dia. L'altra vegada havia sigut amb el sol ponent-se. De les dues formes la vista resulta molt bonica.
I finalment vaig tornar a Canet Platja, em vaig acomidar d'eixe poblet, i vaig fer marxa cap al sud, iniciant el camí de tornada a Sueca. Em dirigia a la Costa Brava.
Per cert, de Cervera (Catalunya Nord) a Port Bou (Catalunya Normal) vaig dur a un home major de Cervera (que parlava català). Em vaig parar a preguntar-li com s'anava a Port Bou. I, precisament, ell tenia intenció d'anar-hi a visitar a uns familiars. Així que el vaig carregar. Coincidència total.
COSTA BRAVA.
M'acoste als penyacegats de Port Bou. Al·lucinants. Semblen d'un altre planeta.
Vaig al Cap de Creus. Preciós. Magnífic. Dine allí. Faig una barbaritat de fotos a la mar, a les roques i als vaixells que s'avisten.
Visite Port Lligat. (Lligat a Dalí).
Done una volta per Cadaqués. Un poblet boniquet, boniquet... Amb una badia de somni.
Vaig a Roses. Tenia moltes ganes de veure la Badia de Roses. És com la de Cullera (al costat de Sueca), però molt més gran. També m'agrada molt.
COMPARACIÓ COSTA BRAVA / COSTA BLANCA.
Costa Brava: Escarpada i abrupta. Espectacular. Impressionant. Les tonalitats marines decauen ràpidament en un blau marí intens. (Causa: La muntanya és molt abrupta i penetra molt profundmant en la mar, sense quasi transició de colors).
Costa Blanca: També amb muntanya que entra en la mar. Immensa gamma de tonalitats de verd i blau mar. Més que a la Costa Brava. Preciós. Sublim. (Causa: Ací la pendent no és tan pronunciada, i dóna més joc a la mar a què jugue amb les distintes profunditats. I cada profunditat té un color).
M'agrada tant la Costa Brava, al Nord de Catalunya, com la Costa Blanca, al Sud del País Valencià. Per a mi, són costes equivalents, muntanya amb mar, roca i aigua. Les dues són precioses, les dues estan superguais. Les dues m'encanten igual.
EMPÚRIES.
Vaig a Sant Martí d'Empúries. M'envien a Sant Pere Pescador. I després a L'Escala, on sí que estan les ruines gregues i romanes.
Empúries ja no existeix com a ciutat, com a ciutat viva. Jo no ho sabia, i buscava en el mapa i li preguntava a la gent per la ciutat d'Empúries. I va resultar que l'únic que queda d'ella són les restes arqueològiques de l'època grega i romana. No les vaig poder visitar, perquè ja estaven tancant. Però sí que vaig donar una volta per l'exterior, i vaig veure la mar tant preciosa que tenien a prop. Devia ser una ciutat magnífica, en els seus temps.
De la ciutat grega i romana d'Empúries ja me'n torne directament a Sueca. Encara em queden molts quilòmetres per davant, i està començant fent-se de nit. Agafe l'autopista AP-7. (A PAGAR-Set Voltes. ¡Fills de Putes! Els empresaris de l'autopista. ¡Que els follen, com fan ells amb nosaltres!).
Durant el trajacte, pare per a ajudar a un matrimoni major que se'ls havia acabat la gasolina del cotxe. Els duc a una gasolinera.
També conec a dos xics l'Algèria que treballen a París, i que se'n tornaven al seu país durant unes setmanes, de vancances. Els conec a una àrea de servei, mentre jo descansava. Ells es disposaven a dormir al ras, en eixa àrea. Deien que anaven cap a Alacant (crec), per a agafar un vaixell que els dugués a Algèria.
Per a tornar a Sueca, he fet vàries escales, una per a sopar i les altres per a descansar. Fins i tot, en una arribe a dormir una bona estona. Ja són les tantes de la nit, o de la matinada. Però ha valgut la pena. Tenia ganes de veure la Costa Brava, i volia aprofitar que estava tant a prop. I ho fet. He aconseguit el meu propòsit. I no em penedisc.
FINAL DEL MEU VIATGE.
________________
Bo. I jo crec que ja està tot per hui (per "huins", perquè tot açò ho he escrit en vàrios dies).
Crec que ja està tot el que volia dir-te, per ara.
Bé, doncs, que et vaja tot molt bé. I a veure si ens veiem algun dia.
(Jo, per allí prop de Vilafranca del Penedés ja he passat algunes vegades, però ninguna m'he pogut detindre per a visitar-te. A veure si algun dia desvie la meua ruta i entre en Vilafranca).
Val. Doncs adéu, i bon estiu. (NO SÉ DE QUIN ANY, PERQUÈ ENCARA NO HE ACABAT ESTA CARTA. HE ESCRIT EL FINAL, PERÒ ENCARA NO EL PRINCIPI, NI EL COS PRINCIPAL).
(Açò d'escriure't cartes és molt emocionant, és com enfrontar-se cada dia a una aventura diferent... És com una guerra. Saps quan comença, però no quan acaba. Ni com. (És una guerra contra un mateix)).
Bo. Ara sí que s'ha acabat. Adéu. I fins la pròxima carta o escrit.
Adéu, Isabel.
Joanjo.
Joanjo Aguar Matoses
(14-10-04)
|
