Aquell alcalde no ha necessitat estudiar sociologia ni geografia. El seu poble és de cap a cap una lliçó d´economia aplicada, que ell reprodueix a petició del visitant que vol escoltar-la. No hi ha polígons industrials. Tret d´alguna partida de pineda o de secà i de la marjal, el terme sencer és un tarongerar, un tros de la gran plana verda que mou al Montgó i mor a les agulles rogenques de santa Àgueda, a Benicàssim, i que, ja fragmentada, encara dura fins més enllà de l´Ebre. L´home explica que la taronja, a qui tanta vida deu el poble, ja ha arribat al cap. Que cada any és pitjor. Que la terra no dóna un gallet. Que el llaurador no s´endeuta per cultivar la terra, per molt que se l´estime. Que sospira per rebre una bona oferta de compra, de les de 20 milions per fanecada, que n´hi ha. Que s´acaben els jornals del camp. Que fan falta nous recursos per als veïns. I que l´única eixida, tret de l´emigració, és urbanitzar la franja de costa, entre la mar i l´aiguamoll immediat. Per eixa raó, com és natural, les obres ja estan en marxa.

El fenomen és general i s´aguditzarà arran de la pitjor campanya citrícola de la història. Ni els nous mercats oberts els últims anys, ni la modernització del conreu, ni la diversificació de varietats, ni les campanyes de promoció han sigut fins ara suficients per compensar els problemes greus i creixents de sobreproducció i descens de la demanda. Els camps es deixen perdre i camí duem de vore una part del nostre món rural convertit en un paisatge d´arbres morts i parcel·les ermes, com el que hui envolta la ciutat d´Alacant, on l´abandó massiu de l´agricultura ja fa anys que es va produir i els bancals són hui solars a l´espera de compradors i constructors.

Podem assistir, per tant, a un canvi tan radical de paisatge com el que provocà a l´inici del segle XX la fil·loxera, quan les vinyes mortes per la plaga americana donaren pas al monocultiu de la taronja. Amb aquella reconversió obligada, l´activitat agrària no sols continuà sinó que arribà una llarga època de prosperitat en el camp valencià que ha durat fins als anys 80-90. La diferència és que ara no hi ha un cultiu substitutiu i l´únic recanvi que s´ha plantejat és el camp de golf i la urbanització que l´envolta.

No som qui per aplaudir-ho. Però tampoc no ens afegirem de cap de les maneres a l´exèrcit de crítics aferrissats que té el joc dels forats, els pals i la piloteta. El que sí farem és constatar la falta d´alternatives que sovint n´exhibeixen els detractors quan es tracta d´aportar solucions de futur, necessàries i urgents, a un món rural en crisi potser irreversible. I toca sobretot comentar la caradura d´alguns dels partidaris, que ho són molt més per les sucoses comissions que els genera el negoci de la gespa i el ciment, que per l´altruisme i per l´obligació que tenen, en tant que càrrecs públics, d´obrir expectatives on hui no n´hi ha.

Bo seria, per tant, que amb l´any nou tinguem més sort i un debat tan transcendent sobre el rumb del nostre creixement econòmic es plantege sense tants apriorismes, demagògies, hipocresies, partidismes o interessos econòmics personals, fronterers sovint amb el suborn i la prevaricació. Naturalment, difícils de demostrar. Al cap i a la fi, si ens hem de convertir en la residència geriàtrica de l´Europa rica, perquè només en això som plenament competitius, ja seria hora de saber-ho i parlar-ne. Es crearien així les condicions ideals per legislar, regular l´acció urbanitzadora, dimensionar adequadament l´activitat, evitar els abusos i, el que és més important, reinvertir les plusvàlues immenses que s´estan originant en benestar públic, en qualitat de vida i en la urgent modernització dels sistemes de producció, de qualsevol sector.

Juli Esteve (Periodista i promotor d'InfoTV)

(Article publicat en el diari Levante-EMV el dia 13-1-04)