Hi ha un pla per aprofundir i dramatitzar la distància entre Euskadi i la resta d'Espanya, dificultant més i més una solució negociada i, per negociada, consensuable del problema basc? Ignore si els nacionalistes conspiren en este sentit, com alguns mitjans de comunicació, encabotats a atiar les brases, afirmen cada dia, però l'actitud dels seus oponents, s'anomenen com s'anomenen, conduïx a tals resultats, volguts o no. Una vegada més, els hòmens fan la història, encara que ignoren com i en quin sentit la fan. Basta, per a comprovar-ho, repassar els fets.

Al setembre del 2002, després de nombrosos intents d'obtindre un estricte compliment de l'Estatut de Gernika -norma que ara s'invoca tots els dies però al que Madrid es va negar, una vegada i una altra, per motius estrictament polítics-, el Govern del lehendakari Ibarretxe va proposar el pla que es coneix pel seu nom. Es tractava, de totes tots, d'una proposta de negociació i així es va afirmar reiteradament pels seus proponents en la qual, des del punt de vista "espanyolista", hi havia llums i ombres. Entre les primeres, ni més ni menys que la renúncia per part del nacionalisme a l'"estatalitat" i la reivindicació de la integració basca en un únic Estat espanyol. Entre les segones, si és que això és una ombra, la reivindicació basca a decidir el seu propi futur, democràticament i en pau. Retòriques a banda, es pretenia, a més, una important extensió de les competències autonòmiques a través dels instruments institucionals previstos en l'Estatut vigent i, si això fora necessari, per mitjà de la reforma de la Constitució, quelcom hui sobre la taula.

Res d'açò es va contemplar en tals termes. La primera versió del pla Ibarretxe ni es va llegir (alguns dels seus més autoritzats crítics es preaven d'això!) i es va rebutjar, amb rara unanimitat, pel Govern del PP, l'oposició socialista i els fautors d'opinió, com abans s'havia rebutjat la després enyorada proposta Ardanza. En conseqüència, el pla Ibarretxe no es va negociar amb les forces no nacionalistes -excepte la rellevant encara que xicoteta IU basca-, sinó que, durant un any llarg, es va debatre només (!) en el món nacionalista. El resultat va ser la segona versió del pla presentada en 2003, en forma de text articulat, al Parlament basc i, lògicament, més radical que la primera, ja que havia sigut negociada, no amb els moderats que no volien ni sentir parlar d'ella, sinó amb els més radicals d'entre els seus autors.

Com tota iniciativa parlamentària, esta nova versió del pla estava oberta a l'esmena i la negociació i per a això va haver-hi temps i ocasió, sobrats i prolongats. Però ni el PP ni, a la seua saga, el PSE / PSOE van proposar una altra cosa que la seua retirada..., en una ostentació de flexibilitat, com a condició prèvia a la seua negociació. Algú ha vist, en la vida política tant com en la privada, que es negocie una proposta desistint primer d'ella? El resultat va ser que les esmenes presentades van procedir no dels que hagueren pogut moderar la proposta i que van excloure durant mesos esta possibilitat, sinó dels que pretenien extremar-la, especialment en els seus aspectes, per retòrics, més xocants. I el resultat, com no podia ser menys, va ser la radicalització del pla en la versió sotmesa a votació del Parlament basc el passat 30 de desembre. El que en una negociació s'haguera pogut moderar, reconduir i fer patrimoni comú, amb la lògica conseqüència d'haver merescut l'oposició de HB, es troba ara radicalitzat i protagonitzat pel tripartit i, més encara, pel bloc nacionalista amb el suport abertzale. Si hi haguera hagut una conspiració conscient per a obtindre tals resultats, l'estratègia seguida no haguera pogut ser més encertada. Si, com s'imaginava, HB haguera bloquejat l'aprovació parlamentària, el frustrat pla Ibarretxe haguera servit per a consolidar la coalició PNB-EA (quelcom que ja ha ocorregut), vincular IU al tripartit i plantejar com a banderí electoral en els pròxims comicis autonòmics un projecte el "centrisme" del qual haguera aparegut avalat pel comú rebuig de "jacobins" i "abertzales". La majoria absoluta nacionalista s'oferia així a l'abast de la mà, gràcies a l'actitud dels anomenats "constitucionalistes".

El suport parlamentari d'HB dificulta semblant escenari, però possibilita un altre no menys preocupant. El vot abertzale fins ara drenava l'electorat nacionalista i n'és prou per tal de comprovar-ho atendre comparativament a les dos últimes eleccions autonòmiques. La il·legalització de HB va induir i induïx a moltes desenes de milers de votants abertzales, bé a l'encastellament en l'abstenció (cosa que expressament pretenien els promotors de la il·legalització, preferint l'estancament de l'adversari nacionalista a la incorporació del vot radical a la moderació i la democràcia!), bé a votar al PNVEA, perquè és difícilment concebible un transvasament de vots abertzales cap al PP o el PSOE. El suport parlamentari d'HB al pla Ibarretxe suposa, objectivament, siga quina siga la seua intenció subjectiva, una invitació a eixe vot, capaç de proporcionar al nacionalisme la majoria absoluta en el pròxim Parlament basc. A estes altures el PP es troba fora de l'escenari polític d'Euskadi i el PSE no pareix alternativa suficient amb un projecte alternatiu, tan estimable com poc conegut i extemporani (per què no es va plantejar a temps en el Parlament és una cosa difícil d'entendre), criticat des del seu mateix si i vist amb reticència des del propi PSOE. Esperar que, en tals condicions, siga l'electorat basc el que derrote al pla Ibarretxe en les pròximes eleccions autonòmiques és un "piadós desig" que prescindix perillosament de la lògica i de l'experiència. Cada vegada que es radicalitza la confrontació amb el PNB este incrementa el seu avantatge. I si el Govern del PSOE sorgit del 14 de març ha tingut la virtut de desdramatitzar les relacions entre Madrid i Vitòria, portades al paroxisme pel seu paroxístic antecessor, la realitat d'un pla recolzat per un Parlament democràticament triat, i que pot obtindre un recolzament electoral encara major, requerix més enllà de la bona voluntat un plus d'habilitat estratègica. No és suficient canviar de tarannà ["talante" en l'original], de ser això necessari; fa falta recórrer al talent. La negociació de la proposta Ibarretxe inicial haguera sigut més fàcil que sobre el text articulat de 2003; millor sobre este, per via d'esmena parlamentària, que sobre el text eixit de la ponència; i hui, una vegada aprovat pel ple del Parlament basc, més difícil que llavors. Si el tripartit obté la majoria absoluta en les pròximes eleccions autonòmiques, es podrà continuar rebutjant la negociació o esta tindrà lloc en condicions encara pitjors per al Govern estatal? No seria millor negociar ja, discreta i eficaçment? Plantejar com a línia de defensa la sacralitat d'alguns termes constitucionals és propi d'alumnes poc espavilats de primer de llicenciatura i suggerir com a opció el recurs a l'article 8é de la CE, açò és, a les Forces Armades, una perillosa estupidesa.

Els que, des de diverses latituds, l'error és transversal, es van equivocar rotundament quan van substituir la coalició per la confrontació, quan van rebutjar la proposta Ardanza, quan van desaprofitar i van desqualificar la treva com si desitjaren la seua finalització, quan van rebutjar totes les possibles mesures que hagueren recolzat la seua prolongació, quan creien en la derrota nacionalista en 2001 i en tantes ocasions més, no haurien de reconsiderar uns diagnòstics que la tossudesa dels fets no cessa de desmentir? O preferixen continuar participant en la conspiració inconscient de què només ixen com a beneficiaris els que propugnen el "quant pitjor, millor"? I pitjor, sens dubte, per a tots.

Miguel Herrero de Miñón és membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.

(Article publicat al diari El País el 5-01-05 i traduït a la nostra llengua amb el programa SALT 3)